dijous, 17 de juny del 2010

La Casa de la Reconciliació


Fa dues setmanes ja vam parlar sobre l'activitat Lost in Bellvitge on s'organitzava una gincama dels i les estudiants de medicina i l'AVV de Bellvitge on s'oferia passar una nit a l'Hotel Hespèria.

Deixant de banda aquest tema tornem a la història: us vull explicar una història més seriosa que em va impressionar moltíssim sobre una església molt diferent a la majoria de la història, i potser encara coneixereu menys aquells i aquelles que no són hospitalenques. Va ser iniciativa d'un capellà, Jaume Botey, enviat pel bisbat de Barcelona com a rector al barri de Can Serra de l'Hospitalet l'any 1969 per formar una comunitat cristiana.
La seva idea no era construïr una parròquia, edifici o temple que respresenti poder o riquesa sinó difondre la fe de Jesús en el barri entre la gent i els immigrants amb els serveis públics com ara una escola d'adults, un grup d'esplai i un casal d'avis. La gent es reunia els dissabtes a la tarda o els diumenges al matí entre les cases i la misses es feien els diumenges a la sala d'actes de l'Institut Torras i Bages. També van llogar uns baixos com a despatx parroquial amb els registres de bateigs, els casaments i les defuncions.
Els nuclis de l'oposició franquista a l'Hospitalet coneixien el seu projecte però els van advertir que des del Concordat Eclesiàstic del 1953 només l'Església només podia oferir serveis garantits a la classe obrera. Finalment van decidir fer una església i aprofitar els seus locals per al poble. Però amb les condicions que no es llogaria cap constructora i les obres es farien entre totes i tots com a iniciativa dels veïns de Can Serra i també posar-hi ordre com un espai de trobada de gent molt diversa i de diferents maneres de pensar.

Però hi van haver dificultats en presentar el projecte a l'ajuntament: l'alcalde franquista de l'Hospitalet, Matías de España, el va rebutjar amb l'excusa que no hi havia un camapanar. I en arribar la transició l'alcalde Capdevila els deia que aquell projecte els portaria a una mala relació.

Al final els van oferir construïr-la un terreny amb carpes i blocs de pisos però el consideraven massa solemne i van decidir fer-ho en un antic abocador d'escombreries pensat com un edifici de planta baixa, seria coneguda com la Casa de la Reconciliació. El nom tindria diversos significats: es podia referir a la reconciliació del Partit Comunista d'Espanya i els altres partits de l'oposició ja que els anys 70 eren de reconciliació interna nacional i col·lectiva per avançar després de la dictadura i la col·laboració de membres de partits polítics sobretot del PSUC. I l'Església també havia parlat sobre reconciliació amb la societat des del concili del papa Joan XXIII. Però en general es parlava sobre reconciliació entre la gent del barri amb els immigrants com dels creients i no creients que no és una diferència fonamental entre les persones o la del color de la pell... Aquestes només eren de classe, poder i opressió. Ni tindria cap element religiós. Però tothom hi estava d'acord amb el nom de l'edifici.

Es va inaugurar el 16 de juliol del 1974 i va ser emblemàtic perquè es va fer carregar un camió amb totxos i van demanar a tothom de posar-ne un i la intervenció de màquines en fer el ciment i els fonaments per amics del Botey. I al mateix temps també va servir com la primera escola d'adults pràctica on s'ensenyava a mesurar les tonelades de ciment que entrava, els totxos necessaris, els diners que costaven o modificar i llegir els plànols.
En aquell moment hi viuria el Victorino Berzosa o "Viti": una persona entrenyable i hàbil en fer versos i el pallasso. Cada diumenge tocava el tambor que era el símbol popular del barri per convocar la gent i acompanyar festes diferents: dels nens, els avis, les dones, els andalusos, els gallecs, les castanyes... Així es mantenia un equilibri entre comunitat, festa i col·lectivitat. I en obrir-se es va començar a fer misses sense llum ni condicions: il·luminaven l'altar amb un generador elèctric perquè el primer capellà, en Jaume Sala, digués la missa.

En l'escola d'adults hi van participar persones destacades com la Mercè Romans com impulsora de l'escola i autora del llibret "Así aprendemos los adultos en Hospitalet": el primer manual d'alfabetització per llegir i escriure amb dignitat sense fer servir llibres infantils. Hi va deixar molts records i il·lusions. També en Manuel Sacristán: professor clàssic de filosofia que tenia repercussió internacional, ensenyava a llegir i escriure, mai es volia destacar en res i curiosament mai deixava de dir-se que era ateu. Altres persones van ser José María Valverde: professor de filosofia i estètica que s'havia exiliat i va tornar però no de manera fixa i donava classes aleatòries, i fins i tot el secretari de la Cambra de Comerç per donar classes sobre crear convenis o donar classes. I advocats per ensenyar a fer assessories jurídiques quan encara els sindicats no tenien serveis jurídics propis.

Aquest espai va ser un local de trobada de molta gent del moviment obrer i es reunien davant d'un conflicte tant a l'Hospitalet com en el Baix Llobregat, i també davant de l'afusellament del Xiqui: l'últim afusellament pel Franco al final del 1975 després del Salvador Puig Antic. Després la gent seguia trobant-se tant per il·lusions com per pors i la policia seguia rodejant l'edifici o hi entrava però mai va desallotjar. I entre altres activitats també va venir la Coral Sant Jordi com un emblema de reconciliar gent de Barcelona i Can Serra: gent mitjanament benestant i gent de classe obrera.

El mite final sobre aquesta casa que en aquells dos anys s'havien construït les parets per a construïr la comunitat formada per les persones. I la comunitat tampoc es distingeix dels i les qui van a missa i qui no sinó per les persones que volien construïr o destruïr: hi ha maneres de construïr i destruïr. I en un full parroquial es constataven aquests dos termes referint-se concretament en construïr les parets i destruïr les persones on es combinaven els conceptes de cultura, barreja, religió i fe. Aleshores l'edifici el construïa una gent reprimida, que havia lluitat contra el Franco de manera molt directa i volien un altre model de societat. I aquells anys tampoc hi va haver cap conflicte amb la jerarquia de l'Església que considerava aquesta casa com un lloc estrany.

Aquest article l'he escrit a partir d'un vídeo del projecte Pont de la Llibertat on hi parla el mateix Jaume Botey. El projecte parla sobre la memòria antifranquista a través de diferents persones que ho han viscut de prop.