La Torrassa, 1933

Avui he volgut compartir una fotografia aèria del barri de la Torrassa de principis dels anys 30 del segle XX. Sembla que en aquesta imatge s'hi pot veure el Torrent del Gornal.

Però els barris hospitalencs de Collblanc i la Torrassa van ser el lloc on es va iniciar la revolució anarco-sindicalista de la CNT-FAI. Des del 8 de desembre es va tallar la llum de tota la ciutat i es va intentar ocupar l'Ajuntament de l'Hospitalet fins el dia 12, quan després dels incendis, assalts, morts... es sufoca el moviment revolucionari.

El dia 14 la ciutat es troba ocupada per més de 500 agents de diferents cossos de l'ordre i es produeixen més d'un centenar de detencions.

De: Memòria de l'Hospitalet

Si voleu trobar més informació sobre la revolució llibertària a la Torrassa podeu consultar el llibre "L'Hospitalet, la història de tots nosaltres (1930-1936)" de Joan Camós i Cabaceran.

I si voleu trobar més imatges de l'Hospitalet, podeu entrar en aquest espai: http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/1-municipis-barris/la-torrassa/.

També hi podreu trobar articles de diaris o fins i tot relats explicats en primera persona sobre la història de l'Hospitalet. Us convido a fer-hi una ullada.

La Vídua Negra

A mi no m'agrada massa explicar relats foscos on hi ha hagut episodis de terror, segrests o assassinats però també han format part de la història dels nostres barris. En el seu moment ja vam parlar sobre el cas de l'Enriqueta Martí coneguda també com la Mala Dona o Vampiressa de Barcelona que segrestava nens a inicis del segle XX.

Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.

Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.

El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.

Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.

La pesta negra

En la història també hi ha hagut l'existència de malalties que sempre han afectat d'alguna manera o altra cap a la població i moltes vegades han afectat amb tanta gravetat que han arribat a matar una gran part de la població. Un exemple ben clar ha estat el de la pesta: una malaltia infecciosa i contagiosa que ha existit des de temps molt antics i la més coneguda ha estat la pesta bubònica que s'ha manifestat per l'aparició de bubons en forma de poma o nou moltes vegades a les aixelles i les angonals que s'escampaven per tot el cos. També se n'han conegut dues més: la pesta septicèmica i la pesta pulmonar que d'aquesta en moria el 100 % de la població que la tenia.

En temps antics la paraula "pesta" s'utilitzava per a designar qualsevol epidèmia o problema no tan sols malaltia que causés grans mortalitats i catàstrofes. No obstant la pesta referida com a malaltia ja es troba documentada a la Bíblia i l'Apocalipsi, a Grècia en el temps de les guerres del Peloponès, al final de l'Imperi romà l'any 180 quan va arribar a matar a milers de ciutadans, en l'època fosca dels regnes germànics o també temps de l'imperi de Justinià I quan Bizanci volia recuperar l'hegemonia de l'Imperi romà en temps d'Octavià August.

Doncs al segle XIV i concretament l'any 1348 hi hagué una propagació de pesta bubònica, segons els documents, que va arribar a Europa a través de les rutes mercantils terrestres i marítimes de mercaders que comerciaven amb Àsia en un moment en que Europa estava en un moment de crisi política i econòmica. La malaltia anava penetrant sobretot a les ciutats principals europees i va arribar a matar unes tres quartes parts de tota la població incloent-hi els infants que podien morir just en el moment de néixer. La propagació de la malaltia també va quedar influenciada per les manques d'higiene pública i domèstica a les ciutats generada sobretot per la falta de clavagueres i la brutícia pel bestiar en els corrals de les cases. En els segles XIV i XV a Europa hi hagueren diferents brots importants.

És molt difícil de veure i valorar com va afectar la intensitat de la pesta a l'Hospitalet quan aleshores encara era Provençana per manca de dades quasi absoluta. Els afectes de l'epidèmia només els podem seguir a través de les defuncions de llavors. En primer lloc es pot observar la devallada dels habitants de l'única casa que sembla ser coneguda a l'illa dels Banyols que el 1343 tenia 24 pagesos i en canvi l'any 1358 -passat el bienni entre 1348-1350- que amb l'apogeu de l'epidèmia s'hi troben encara unes 8 persones vives, 9 mortes i unes 9 més en interrogant. Però és possible que la mortalitat fos molt forta entre individus adults situada entre el 40 i el 50% de la població. Tampoc s'ha trobat cap dada que indiqui la reducció de la població a la meitat sense cap indici que no permet veure l'existència de més de 200 habitatges abans del 1350. No obstant s'ha de tenir en compte que hi ha un primer fogatge de l'any 1358 que indica l'existència d'unes 111 cases habitades que més tard també disminuïria una mica el nombre d'habitants.

Banys de mar i sol

Ja fa uns quants dies que vam començar el mes de juliol i crec que ja era hora escriure un article que tingués a veure amb alguna activitat relacionada amb l'estiu a nivell històric. Feia temps que tenia ganes d'acabar escrivint un article com aquest i he esperat en fer-ho en un moment especial com aquest.

Fa temps que l'Hospitalet havia tingut una platja però estava a la banda de la Marina i desvinculada dels barris més cèntrics. A prop també hi havia algunes barriades dels pescadors i masies de famílies pageses a prop de la farola i la desembocadura del riu Llobregat però ja en parlarem més endavant.

I a partir d'inicis del segle XX la gent tenia la idea de banyar-se a la platja i prendre el sol era saludable i sobretot per als i les qui patien malalties cròniques. I per la Feixa Llarga, la carretera de la Farola i altres camins que anaven cap al mar hi anaven moltes famílies amb els carros i tartanes (i més tard amb cotxes i camionetes) en arribar el bon temps i l'excursió era esperada per tothom, sobretot pels més menuts que volien gaudir de la sorra i els banys a l'estiu. Així les platges anaven acollint molts banyistes que es dedicaven a disfrutar també de l'aigua i els aires mariners.

Cada família i cada barri tenia les seves preferències: algunes s'instal·laven a prop de la farola mentre que altres a Can Tunis o a les roques de la xemeneia trencada. I les famílies benestants que tenien cavalls aprofitaven aquells dies per banyar-se dues o tres vegades a l'any amb aigua salada. Molta gent ja hi portava el dinar fet de casa amb les bótes de vi, altres portava els estris necessaris per a cuinar a la platja fent paelles de carn i peix o també ho feien en els meredors de les masies com Ca l'Anguiler, Cal Patirem i Cal Barrina.

Però l'any 1920 malauradament l'ajuntament de Barcelona va comprar unes nou-centes hectàrees de la Marina per a construïr-hi un port franc i la platja també acabaria desapareixent.

Ara bé en la Segona República i la creació dels nous grups escolars, la Generalitat va proposar un projecte pioner: l'any 1932 es va proposar adquirir una platja a Castelldefels i crear-hi una colònia per acollir-hi els i les alumnes de cada barri durant els mesos d'estiu. Abans havien de passar per una revisió mèdica i ser vacunats i se'ls anava a recollir amb autocars a través dels barris: els nens hi anaven al matí i les nenes a la tarda.

El primer dia era molt especial ja que per a molts era la primera experiència a la platja on cadascú rebia un banyador, un barret de palla i unes espardenyes. També es repartien pilotes de goma, cordes per saltar i altres elements per al joc i l'esport. Però abans els petits havien de fer altres jocs gimnàstics i prendre el sol a l'aire lliure entre cinc i deu minuts, mentre que per esmorzar i berenar se'ls donava un panet de Viena, una presa de xocolata i una peça de fruita. La colònia estaria a carrec de mestres de diferents escoles de l'Hospitalet com Pere Raventós o Pilar Fumas que s'encarregaven de la vigilància i la roba dels nens.

Però en esclatar la Guerra Civil i després amb la dictadura franquista aquesta activitat no va continuar ja que el Franco va fer prohibir totes aquelles activitats que estiguessin relacionades amb l'escola activa com havien estat aquestes sortides durant l'estiu i sobretot amb el retrocés en l'educació que desgraciadament no seria feta a gust dels i les habitants hospitalenques sinó més a gust del dictador.

Lluitadors llibertaris (segona part)

Josep Peirats i Valls

Historiador, paleta, escriptor, periodista i anarco-sindicalista de la Vall d'Uxó. Als tres anys va emmigrar a Catalunya i es va establir a la barriada de Collblanc-la Torrassa a l'Hospitalet i els 8 anys ja es va incorporar en el món laboral com a paleta com els 14 es va incorporar a la CNT el 1922.

Va anar un temps a l'escola racionalista de Sants però va ser majoritàriament autodidacte i es va relacionar amb l'anarco-sindicalisme, els moviments racionalistes i els ateneus populars. Va ser fundador de l'ateneu racionalista de la Torrassa i va fer de mestre d'adults i la seva militància activa es va iniciar durant la dictadura del Primo de Rivera quan va ser empresonat el 1927 malgrat que a partir dels anys 30 fos crític en l'arribada de la CNT al govern i es designessin ministres i va mostrar la seva postura més radical.

El 1936 va deixar la seva tasca política i va tornar a treballar a la bòbila malgrat que el 19 de juliol va participar en l'assalt del Quartel del Bruc i es va allistar a la Columna Durruti. I el 1937 va tornar a Barcelona degut als fets de maig i es va incorporar al comitè regional de les Joventuts Llibertàries i va tornar al front fins quan el 1939 la seva divisió va passar la frontera francesa on va ser deportat en un camp de refugiats. L'any 1947 va entrar com a delegat en el congrés del moviment llibertari de l'estat espanyol però ja allunyat de la direcció cenetista va deixar tots els carrecs el 1959 i no va tornar fins després de la mort del Franco. I el 1977 va participar al míting de Montjuïc amb la Frederica Montseny.

Lola Peñalver

Va néixer a La Unión (un poble del sector miner de Múrcia) el 1915 i va arribar amb els seus pares al barri de la Torrassa amb 9 anys l'any 1924. El seu pare venia fruita al Born i ella ben aviat també començaria a acompanyar-lo. Als catorze anys va començar a treballar a la fàbrica tèxtil de Fabra i Cotes, al barri de Santa Eulàlia.

I l'any 1932 va tenir els primers contactes amb l'ateneu racionalista Pro Cultura, Pau i Amor i es va traslladar a treballar a la fàbrica de Can Trinxet fins el 1936. Durant la Segona República va ser una sindicalista que participava a les mobilitzacions de la CNT i les vagues. La seva família era coneguda a la ciutat per les seves idees anarquistes i vinculades al moviment llibertari. Les seves tasques sindicals i la implicació llibertària la van portar dues vegades a la presó: la primera el 1932 en ser acusada per participar en uns piquets i la segona va ser sense cap acusació on va ser presa durant tres anys i va ser considerada falsament com a "roja".

El 1942 va quedar inscrita a les llistes negres i els seus intents per trobar una feina li eren incompetibles en el seu obstacle i va sobreviure cosint a casa seva fins aproximadament el 1950. Mai va renunciar els seus ideals i la seva casa va passar a ser un símbol de resistència en contra de la dictadura. I entre els anys 1959 i 1970 va residir al barri de Pubilla Cases on va promoure el primer grup d'alfabetització per a les dones i va participar en l'intens moviment veïnal.

Josep Roigé Redó

Militant de la CNT, repressaliat pel general Martínez Anido i enclausurat en el vaixell "Giralda" i deportat al castell de la Mola de Maó. Va participar en la conferència de sindicats de Catalunya de la CNT el 31 de maig i l'1 de juny del 1931. El 1936 va ser escollit com a secretari del consell de col·lectivització de les terres de la Marina de l'Hospitalet i el 1937 va formar part del consell d'agricultura de la Generalitat de Catalunya. Va presidir el míting de federació de camperols de la conferació regional del treball celebrant el Gran Prix de Barcelona.

Francesc "Quico" Sabaté i Llopart

Va néixer a l'Hospitalet el 1915 i va ser internat pels seus pares a l'asili Duran des d'on es va escapar per tornar a casa seva. Va treballar en una fontaneria i es va afiliar al Sindicat Únic de Treballadors de l'Hospitalet abans de la proclamació de la Segona República. El 1932 va començar la seva carrera formant el grup d'acció "Els Novats" i va anar a l'escola racionalista Ferrer i Guàrdia. Participa a la revolució de setembre del 1933 on es va proclamar el comunisme llibertari a l'Hospitalet i va acabar a la presó.

L'agost del 1936 se'n va anar al front aragonès i participa en les lluites del front de la guerra on es baralla amb els estalinistes i se'n torna a Barcelona on allibera diferents presos anarquistes. S'incorpora a la 26 Divisió zona fins el final de la guerra quan el febrer del 1939 travessa la frontera i l'envien en una fàbrica de pólvora a Angulema i en triomfar els alemanys en una de gasògen. Actua a les guerrilles antinazis i el 1943 viu a la zona de Perpinyà. Després del congrés cenetista va portar recursos i armes per als presos catalans i realitzar xarxes de recolzament. El 1948 se'l condemna a França per rebel·lia i contrabant d'armes. El 1949 contacta amb el grup conegut com "Los Maños" per preparar un atemptat en contra de Quintela i amb el grup de les Faceries inicia una campanya en contra de l'arribada d'en Franco a Barcelona. El juny va ser detingut a França i empresonat a Montpeller en el moment quan la policia franquista volia desmantellar la xarxa antifeixista catalana. Als inicis del 1955 funda els Grups Anarco-sindicalistes i combat a Barcelona amb armes i propaganda fins desmantellar-se el 1956-57 i ell torna a la presó durant uns vuit mesos més. Va tornar cap a Catalunya amb Miracle, Conesa, Madrigal i Ruiz fins quan el grup va caure d'una manera emboscada a prop de la frontera, al mas Clarà, on va ser ferit però va acabar rematat a Sant Celoni el 5 de gener del 1960 pel sometent i la guàrdia civil. És conegut com un dels guerrillers antifranquistes més famosos. I d'ell ja en vam poder parlar més concretament en el primer article del bloc.

Josep Sabaté i Llopart

Membre d'una família profundament cenetista, i en el període de pre-guerra va militar en el sector cenetista més combatiu i en l'esclat de la guerra va anar a lluitar amb els exèrcits antifranquistes a Aragó després de formar part del comitè revolucionari de l'Hospitalet el juliol del 1936. Després de la guerra va estar en camps de concentració a Albatera i Cartagena fins el 1945. I el 1946 va anar a Barcelona i més tard va passar la frontera amb França on va participar en les accions anti-nazis fins quan torna a Barcelona el 17 d'octubre de 1949 en un tiroteig amb la policia. Va ser un lluitador més organicista que el seu germà Quico, de qui n'hem parlat abans.

Manuel Sabaté i Llopart

Era el germà més jove de la família Sabaté que va néixer a l'Hospitalet el 1927 i els 16 anys va estar aficionat a les activitats taurines, i va ser atret pel territori i els costums andalusos. El 1946 es va plantar a Tolosa (Occitània) mentre que els seus germans mai volien que els acompanyés en els viatges. I va aprofitar el moment dels empresonaments d'en Quico el 1949 i les estades amb Josep Capdevila per poder la frontera però el seu grup va caure en una emboscada i van ser detinguts a la carretera cap a Moià. I finalment va ser jutjat i condemnat per insurrecció al franquisme i va acabar afusellat en el barri del Camp de la Bota a Barcelona el 24 de febrer del 1950.

Josep Xena i Torrent

Era lampista i mestre racionalista. Durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil va ser un dels militants més actius de la CNT i la FAI a l'Hospitalet i el Baix Llobregat. El seu nom es trobava vinculat en diferents congressos que es van celebrar durant aquest període. En representació del Sindicat Únic va ser delegat en el congrés del 1931. I com a mestre havia estat treballant a Alaior (Menorca) i el 1932 es va fer carrec de l'escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet on va substituïr en Joan Roigé: un dels fundadors.

En esclatar la Guerra Civil va participar a la delegació del Baix Llobregat a l'assemblea de la CNT-FAI on va manifestar la postura a favor d'en Garcia Oliver partidària del comunisme llibertari i contrari al col·laboracionisme amb les forces polítiques, que va ser una tendència rebutjada. Va ser regidor d'economia a l'Hospitalet i el 1936 va intentar implantar el salari únic, i més tard va ser alcalde a l'ajuntament. En els últims anys de la guerra va ser secretari del comitè regional de la FAI i el 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir en el Congrés de l'Assoaciació Internacional de Treballadors (AIT) celebrat a París.

Després de la pèrdua de la guerra es va exiliar a Catalunya Nord on va ser empresonat pels francesos a Perpinyà i Montpeller, condemnat a 10 mesos i expulsió. I a través del moviment llibertari va aconseguir marxar cap a Santo Domingo i iniciar el seu exili sud-americà.

Extret: FIGURAS HISTÓRICAS DEL MOVIMIENTO LIBERTARIO EN L'HOSPITALET.

http://hospitalet.cnt.es/archivoHistHtmls/biografiasHospi.htm

Lluitadors llibertaris (primera part)

Qui no coneix els altres personatges hospitalencs? Doncs van ser persones que lluitaven per les llibertats col·lectives i individuals de cadascú i acabar amb diferents sistemes totalitaris al llarg de tot el segle XX. Molts també han viscut a l'Hospitalet mentre que alguns i algunes altres segurament han estat veïnes dels barris en algun moment més llarg o més curt de la seva vida però d'alguna manera o altra han tingut un activisme i participació a l'Hospitalet. I crec que una de les maneres que hi ha és en poder parlar de les seves biografies que ens porten una part de les seves vides, malgrat no sigui complerta.

Severino Campos Campos

Va néixer a Montserrat (País Valencià) el 1905 i es va afiliar a la CNT el 1918, va col·laborar amb el diari "Solidaridad Obrera" i militant de les FAI.

Treballà uns 30 anys en diferents escoles racionalistes de Catalunya i en una on va donar classes va ser l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa (l'Hospitalet), on hi havia la família Ocaña i una de les seves filles, Igualtat, va ser companya seva.

Després va ser secretari del Comitè General de la F.A.I. catalana del 1937 i va formar part de la ponència del dictamen per insistir en participar a la Generalitat. Els anys 1936-37 va combatre el govern confederalista amb Peirats i van patir les amenaces de part de Garcia Oliver. Durant la Guerra va col·laborar amb la revista "Ideas" del moviment llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la revolució. Finalitzada la guerra es va exiliar a Mèxic i va tornar després de la mort del Franco per afiliar-se una altra vegada en el sindicat a l'Hospitalet. I els anys 90 va tornar a Mèxic.

Domingo Canela Schiaffino

Nascut a Barcelona el 1905 i va ser veí del barri de la Torrassa. El 1922 va formar part del grup teatral "La Verdad" i va ser paleta i militant del sector de construcció de la CNT. Delegat per la Federació Local de Barcelona al Comitè Regional el 1931. El 1932 està en el grup "Afinitat" de la FAI juntament amb Peirats. Detingut després dels successos de Fígols va ser endut a Buenos Aires i se'l va enviar a Àfrica com a presoner. Va tornar a inicis del 1934 quan va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la FAI. Va abadonar la FAI per la seva tendència més bolxevica, ja que li agradaven més les teories polítiques, i col·laboraria amb la revista "Ètica" de València.

Francisca Conejero Tomás

Va néixer a Villena i va arribar a Sants quan tenia 5 anys però als nou anys va estar treballant a la fàbrica tèxtil hospitalenca de Can Trinxet. Més tard va seguir treballant a l'Espanya Industrial i en una fàbrica al carrer de Casanoves a Barcelona. Els 15 anys va formar part del moviment anarquista i quan es va unir amb el secretari general de les Joventuts Llibertàries, Francisco Canela, se'n van anar a viure al carrer de Buenos Aires a l'Hospitalet. Es van anar traslladant i canviant de casa a dins de l'Hospitalet. I seguint els ideals llibertaris ella no es va casar sinó que va seguir treballant i en esclatar la Guerra Civil va ser delegada sindical a la fàbrica i encara més en un context crític i d'enfrontament constant. Després va ser detinguda un dia que entrava a treballar però no hi va haver cap acusació formal i va acabar tancada a la presó un any amb el suposat delicte de ser delegada de la CNT.

Més tard va tornar a treballar a la fàbrica on havia treballat a l'Eixample de Barcelona i va continuar fins l'any 1953.

Els moviments llibertaris li van donar la possibilitat d'aprendre a llegir i escriure i també disfrutar la música i qualsevol cosa més gran o petita on hi podia accedir només molt poques dones de les classes treballadores.

Diego López Rodríguez

Era veí del barri del Centre de l'Hospitalet (juntament a la Farga) i havia treballat en diferents bòbiles de l'Hospitalet. La seva dona era Ana Ruiz Montoya, també era membre de la Confederació i treballadora de la Casa Bau d'olis. I des del 31 d'octubre del 1936 va ser regidor de l'ajuntament municipal en el consell d'agricultura fins incorporar-se a l'Exèrcit Popular on va estar en el Cos de Sanitat on va fer de tinent.

Va passar la frontera amb la seva companya i el seu fill després de patir els bombardeigs de l'aviació franquista, i després va ser internat en els camps de concentració refugiats a França. I en esclatar la Segona Guerra Mundial va emmigrar amb la seva família.

Francesc Pedra Argüelles

Sindicalista i lluitador antifranquista nascut a Sants el 1914. Inicia la seva militància a la CNT durant la dictadura de Primo de Rivera i la República. Va ser veí del barri de Santa Eulàlia on va formar part del comitè revolucionari d'aquest barri durant la insurrecció del desembre del 1933 en que es va proclamar el comunisme llibertari. En la Guerra Civil va participar en la batalla de l'Ebre i més tard s'exilia en els camps de concentració francesos. A més també va participar en les organitzacions dels maquis i la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. I va tornar a l'Hospitalet en treballar en un sector del vidre. També es va implicar en la vida associativa de la Torrassa, l'associació veïnal de Pubilla Cases i el centre social La Florida.

La Casa de la Reconciliació

Fa dues setmanes ja vam parlar sobre l'activitat Lost in Bellvitge on s'organitzava una gincama dels i les estudiants de medicina i l'AVV de Bellvitge on s'oferia passar una nit a l'Hotel Hespèria.

Deixant de banda aquest tema tornem a la història: us vull explicar una història més seriosa que em va impressionar moltíssim sobre una església molt diferent a la majoria de la història, i potser encara coneixereu menys aquells i aquelles que no són hospitalenques. Va ser iniciativa d'un capellà, Jaume Botey, enviat pel bisbat de Barcelona com a rector al barri de Can Serra de l'Hospitalet l'any 1969 per formar una comunitat cristiana.

La seva idea no era construïr una parròquia, edifici o temple que respresenti poder o riquesa sinó difondre la fe de Jesús en el barri entre la gent i els immigrants amb els serveis públics com ara una escola d'adults, un grup d'esplai i un casal d'avis. La gent es reunia els dissabtes a la tarda o els diumenges al matí entre les cases i la misses es feien els diumenges a la sala d'actes de l'Institut Torras i Bages. També van llogar uns baixos com a despatx parroquial amb els registres de bateigs, els casaments i les defuncions.

Els nuclis de l'oposició franquista a l'Hospitalet coneixien el seu projecte però els van advertir que des del Concordat Eclesiàstic del 1953 només l'Església només podia oferir serveis garantits a la classe obrera. Finalment van decidir fer una església i aprofitar els seus locals per al poble. Però amb les condicions que no es llogaria cap constructora i les obres es farien entre totes i tots com a iniciativa dels veïns de Can Serra i també posar-hi ordre com un espai de trobada de gent molt diversa i de diferents maneres de pensar.

Però hi van haver dificultats en presentar el projecte a l'ajuntament: l'alcalde franquista de l'Hospitalet, Matías de España, el va rebutjar amb l'excusa que no hi havia un camapanar. I en arribar la transició l'alcalde Capdevila els deia que aquell projecte els portaria a una mala relació.

Al final els van oferir construïr-la un terreny amb carpes i blocs de pisos però el consideraven massa solemne i van decidir fer-ho en un antic abocador d'escombreries pensat com un edifici de planta baixa, seria coneguda com la Casa de la Reconciliació. El nom tindria diversos significats: es podia referir a la reconciliació del Partit Comunista d'Espanya i els altres partits de l'oposició ja que els anys 70 eren de reconciliació interna nacional i col·lectiva per avançar després de la dictadura i la col·laboració de membres de partits polítics sobretot del PSUC. I l'Església també havia parlat sobre reconciliació amb la societat des del concili del papa Joan XXIII. Però en general es parlava sobre reconciliació entre la gent del barri amb els immigrants com dels creients i no creients que no és una diferència fonamental entre les persones o la del color de la pell... Aquestes només eren de classe, poder i opressió. Ni tindria cap element religiós. Però tothom hi estava d'acord amb el nom de l'edifici.

Es va inaugurar el 16 de juliol del 1974 i va ser emblemàtic perquè es va fer carregar un camió amb totxos i van demanar a tothom de posar-ne un i la intervenció de màquines en fer el ciment i els fonaments per amics del Botey. I al mateix temps també va servir com la primera escola d'adults pràctica on s'ensenyava a mesurar les tonelades de ciment que entrava, els totxos necessaris, els diners que costaven o modificar i llegir els plànols.

En aquell moment hi viuria el Victorino Berzosa o "Viti": una persona entrenyable i hàbil en fer versos i el pallasso. Cada diumenge tocava el tambor que era el símbol popular del barri per convocar la gent i acompanyar festes diferents: dels nens, els avis, les dones, els andalusos, els gallecs, les castanyes... Així es mantenia un equilibri entre comunitat, festa i col·lectivitat. I en obrir-se es va començar a fer misses sense llum ni condicions: il·luminaven l'altar amb un generador elèctric perquè el primer capellà, en Jaume Sala, digués la missa.

En l'escola d'adults hi van participar persones destacades com la Mercè Romans com impulsora de l'escola i autora del llibret "Así aprendemos los adultos en Hospitalet": el primer manual d'alfabetització per llegir i escriure amb dignitat sense fer servir llibres infantils. Hi va deixar molts records i il·lusions. També en Manuel Sacristán: professor clàssic de filosofia que tenia repercussió internacional, ensenyava a llegir i escriure, mai es volia destacar en res i curiosament mai deixava de dir-se que era ateu. Altres persones van ser José María Valverde: professor de filosofia i estètica que s'havia exiliat i va tornar però no de manera fixa i donava classes aleatòries, i fins i tot el secretari de la Cambra de Comerç per donar classes sobre crear convenis o donar classes. I advocats per ensenyar a fer assessories jurídiques quan encara els sindicats no tenien serveis jurídics propis.

Aquest espai va ser un local de trobada de molta gent del moviment obrer i es reunien davant d'un conflicte tant a l'Hospitalet com en el Baix Llobregat, i també davant de l'afusellament del Xiqui: l'últim afusellament pel Franco al final del 1975 després del Salvador Puig Antic. Després la gent seguia trobant-se tant per il·lusions com per pors i la policia seguia rodejant l'edifici o hi entrava però mai va desallotjar. I entre altres activitats també va venir la Coral Sant Jordi com un emblema de reconciliar gent de Barcelona i Can Serra: gent mitjanament benestant i gent de classe obrera.

El mite final sobre aquesta casa que en aquells dos anys s'havien construït les parets per a construïr la comunitat formada per les persones. I la comunitat tampoc es distingeix dels i les qui van a missa i qui no sinó per les persones que volien construïr o destruïr: hi ha maneres de construïr i destruïr. I en un full parroquial es constataven aquests dos termes referint-se concretament en construïr les parets i destruïr les persones on es combinaven els conceptes de cultura, barreja, religió i fe. Aleshores l'edifici el construïa una gent reprimida, que havia lluitat contra el Franco de manera molt directa i volien un altre model de societat. I aquells anys tampoc hi va haver cap conflicte amb la jerarquia de l'Església que considerava aquesta casa com un lloc estrany.

Aquest article l'he escrit a partir d'un vídeo del projecte Pont de la Llibertat on hi parla el mateix Jaume Botey. El projecte parla sobre la memòria antifranquista a través de diferents persones que ho han viscut de prop.