Lost in Bellvitge

Aquest cop prefereixo parlar sobre un tema diferent als què hi ha en els diferents articles de la història de l'Hospìtalet que hem tractat com els fets d'Octubre del 1934 o el Respeto Mútuo com una de les cooperatives. Sé molt bé que no és el tema ideal per a tractar en un bloc sobre la història de les i els habitants del terme però sí que és una activitat d'interès coneguda com a Lost in Bellvitge. La traducció literal d'aquesta expressió al català és Perdut a Bellvitge que potser no té massa sentit per si sola sense entendre el contingut i el suposat significat de la sèrie.

De fet aquest nom pot anar destinat per aquells i aquelles que encara no estan recuperades del tot de l'emissió de l'últim capítol de la sèrie Lost i del buit que ha deixat aquesta sèrie en les vostres vides.

I una de les activitats que més pot agradar és la de fer una gincama organitzada pel grup concretament conegut com a Lost in Bellvitge format per estudiants de medicina i membres de l'Associació de Veïns de Bellvitge, que s'ha celebrat ja avui divendres 28 de maig a partir de les 17:30 hores de la tarda. El lloc de trobada ha estat al davant de l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge i hi poden participar totes les persones majors a partir de 12 anys amb un preu de 2 euros de la inscripció.

Davant de l'ocasió també es farà una oferta de premis a la suposada alça dels bons moments per a un futur viatge oceànic 815 amb avió per als propers anys, ja que ara hi ha una època de crisi. Els premis no són cap altra cosa de l'altre món per a una gent que està pensant obsessivament en llocs de prestigi i primera categoria: el primer premi és en passar una nit a l'Hotel Hespèria Tower al davant de l'hospital per a dues persones amb esmorzar (una cosa molt absurda i una total pèrdua de temps malgrat que la gincama sigui una bona activitat) i entre els altres premis hi ha unes sessions al Flotarium de Barcelona, que jo crec que també és una altra cosa tan absurda com la anterior.

Exposició del llibre Històries de la Història de Barcelona

Fa temps ja vaig felicitar al meu ex-company de la facultat Dani Cortijo i Astudillo en el bloc de la història de Sants per haver publicat el llibre Històries de la Història de Barcelona. En aquesta obra se'ns expliquen diferents relats i historietes quotidianes que han anat succeïnt al llarg dels segles.

Abans d'ahir, dimarts 25 a les 19:00 h en Dani va fer la presentació d'aquest llibre a l'aula magna de la facultat de Geografia i Història de la UB, i va ser organitzada pel col·lectiu universitari Alumni UB.

Ens va explicar sobre el per què de fer aquest projecte i la seva intenció, que pretén anar a les situacions que han anat esdevenint el dia dia de la gent i els entorns de la ciutat, anant més enllà de la història escrita. S'ha volgut acostar en els diferents indrets amb història i imaginar-se totes aquelles situacions íntimes i internes que han esdevingut com ara el Saló del Tinell, com havia estat Barcelona a l'edat mitjana o l'últim sopar d'en Salvador Puig Antic. O també cal diferenciar-les de possibles llegendes existents com les del costumari català d'en Joan Amades. En el llibre hi apareixen una majoria de les històries que apareixen a la seva web especialitzada (www.altresbarcelones.com).

En aquesta presentació també s'hi va incloure l'explicació de dues de les històries que apareixien al llibre: Barbers mèdico-musicals, que eren uns treballadors d'un gremi de cirurgians que s'havien dedicat a la música i que ho va relacionar amb el seu avi de Santander que és músic, li va regalar una bandúrria i amb 90 anys encara toca en alguns grups de música popular.

Abans d'acabar es van poder fer torns de preguntes i comentaris de part dels assistents. Finalment a la taula de la sala es podien comprar els llibres a 17'80 € i en Dani anava signant els llibres. Igualment el llibre es pot comprar a la llibreria la Central, al carrer Elisabets 6, al mateix preu.

A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.

En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.

El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

El peix misteriós

La història dels municipis s'ha centrat moltes vegades en els fets quotidians i diaris de la població. Molts dels relats han estat transmesos entre les diferents generacions de veïnes i veïns fins a nosaltres. Malgrat que en una majoria d'ocasions també hem trobat a partir dels documents històrics de diferents èpoques o fins i tot per la premsa.
Moltes d'elles ens poden parlar sobre les maneres de fer del dia dia dels habitants, els origens del nucli o d'episodis foscos i exili en la Guerra Civil o de lluites per la llibertat en temps del franquisme.
Les històries que la gent té menys present són les que reflecteixen els fets més concrets i anecdòtics que no han estat relacionats directament amb els esdeveniments polítics o socials que els han afectat directament.

En aquest article us vull explicar una anècdota sobre peixos que va aparèixer al diari La Renaixença el 24 de setembre del 1897.
Uns tres dies abans de la publicació, a la desembocadura del riu Llobregat uns pescadors de Mataró amb les seves barques hi van pescar un peix molt peculiar. Tenia un cap i una pota semblant a les d'un caiman i era d'una raça desconeguda per la població de l'entorn. Aleshores la gent tampoc coneixia el nom concret d'aquest peix i era d'una raça desconeguda en mars com el Mediterrani.
Algunes persones podien dir que era una nul·là, una llama o l'esqualó i els comparava en altres més freqüents com la rajada, la coca, la mussola, el martell o la muixina, que segons els coneixements de l'època alguns es condiseraven costosos de pelar, amb qualitats de ser comestible o podien ser rebutjats. Però tampoc es dubtava que tenia similituds amb els taurons degut al color de terra, la panxa blanca, una boca plena de dents afilades amb una textura descomuna i els ulls semblants als d'un gat feréstec. Entre les dents també es trobaven La gent creia que en aquell peix tampoc li desagradava l'aigua dolça i hagués continuat riu amunt però aviat trobi a faltar l'aigua salada i necessiti tornar cap a l'aigua salada.

Llavors era un moment en què les potències europees havien dominat el món i posseïr els territoris de la perifèria pels seus interessos econòmics i capitals. Els francesos van fer obrir el canal de Suez entre el mar Mediterrani i l'oceà Índic: és molt probable que això possibilités l'entrada d'espècies de peixos desconegudes a través del mar Roig i la gent pensés que tinguessin tanta gana per menjar-se persones del sud d'Europa i s'haguessin menjat els últims colons de l'estat espanyol que encara ocupaven les Filipines i que llavors morien en les seves últimes rutes colonials, abans de perdre la guerra el 1898 amb la població indígena que va aconseguir la seva independència.

Aquesta història és de les que més m'ha interessat més sabent que l'Hospitalet havia tingut una Marina a la seva costa i estic intrigat en seguir coneixent aquestes historietes. Aquesta l'he pogut trobar a la web de l'Associació de Veïns de Bellvitge, on tenen moltíssima informació sobre la història de l'Hospitalet.

Si algú coneix algun relat o relats semblants en aquest que m'envïi un missatge o m'escrigui un correu a historiessantsenques@gmail.com, que és el meu correu sobre el meu bloc: sobre el barri de Sants www.historiessantsenques.blogspot.com.

Els fets d'Octubre

El novembre de l'any 1933 hi hagueren unes eleccions estatals en el govern de la Segona República on guanyaria la dreta recolzada pels sectors monàrquics i els feixistes, aprofitant l'ascens dels feixismes a Itàlia i Alemanya. Aleshores el mes d'octubre del 1934 es va declarar una vaga de protestes sobretot a Astúries i també a Catalunya dels sectors sindicals, obrers i sobretot rabassaires amb l'odi acumulat de feia temps per les dificultats de tirar endavant les reformes agràries i el retorn de les terres als terratinents. Aleshores Lluís Companys va tornar a proclamar l'Estat Català de forma trascendental després de la mort de Francesc Macià conegut popularment com "l'Avi" i davant de l'espanyolisme del nou govern conservador.

En aquell mateix dia una trentena de veïns de l'Hospitalet també van anar cap a la plaça de l'Ajuntament i a les sis de la tarda van sortir amb una unitat mòbil autojardinera "winchester" i unes quinze bales d'un antic sometent en direcció a la plaça de Sant Jaume a Barcelona. L'arribada va esdevenir molt optimista i acompanyada amb banderes i senyeres i aplaudiments davant del manifest de Companys recolzat pels escamots militars de Dencàs i Badia mentre que la CNT es trobava exclosa, amenaçada i perseguida.

Cap a les nou del vespre alguns membres van decidir d'anar fins a la Remunta pensant de fer un assalt definitiu a la caserna de la policia on hi van assistir J. Pie i Jaume Mateu, regidor de les finances. I des de les reixes de la porta central van convidar els soldats de l'exèrcit i els van animar a posar-se a sota les ordres de l'estelada republicana. Però la reacció contundent del sergent de la caserna i degut als trets constants els va fer retornar cap a l'Ajuntament.

En aquell moment en el cinema Oliveras, al centre de l'Hospitalet, es van anar concentrant molts rabassaires de tota la comarca del Baix Llobregat amb els sacs, les botifarres i escopetes fins a omplir-lo de gom a gom. Els representants Marià Coromines i Rafael Domingo van intentar mantenir els grups a través de tots els mitjans possibles. Però cap a les dotze de la nit van poder saber que les circumstàncies ja no anaven bé i la gent va començar a desapareixer veient que ja eren incapaços de col·laborar en alguna intervenció davant del fracàs.

Ateneus racionalistes

La dècada del 1930 a l'Hospitalet es va dinamitzar el moviment llibertari que havia estat reprimit també arreu de Catalunya als inicis del segle XX amb l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Aleshores els moviments van poder recuperar les seves activitats en obrir nous centres culturals, ateneus i escoles com espais per fonamentar el pensament crític de l'època. També pretenia afrontar els problemes socials del moment a través d'activitats com l'alfabetització fins a les discussions ideològiques i els temes íntims. Hi havia una relació estreta entre els sindicats, els ateneus i les escoles. Aquest fet va coincidir amb la República que va ser un moment d'avenços i modernització de Catalunya.

Els dos ateneus més importants de l'Hospitalet van ser els dels barris de la Torrassa i Santa Eulàlia. El primer, l'Ateneu Cultural Racionalista de la Torrassa es va inaugurar el 12 d'abril de l'any 1931 al carrer de Llançà n. 20, si bé ja funcionava a finals del 1930. Els fundadors i dirigents eren naturistes, vegetarians i esperantistes com van ser Josep Peirats, Antoni Vives, Josep Conejero, Amadeu Colom, Amador Franco i els germans Nebot, Alba i Ibernon.
L'ateneu era un lloc per difondre la cultura popular i alternativa on l'adopció del concepte "racionalisme" pels llibertaris privava sobre el seu propi pensament. I va ser molt important l'esforç pels corrents racionals i cientificistes.
Pel juny del 1932 es va traslladar al número 90 també del mateix carrer i a partir del maig del 1933 a Pujós, 103-105. Les activitats bàsiques que oferia eren una biblioteca espontània i les excursions. També s'hi realitzaven conferències i debats sobre temes culturals i ideològics, i especialment sobre art, cinema, sindicalisme, sexualitat i ensenyament. El setembre del 1935 es creà la secció "Amigos del arte escénico" on s'hi feien escenificacions amb títols com Deixa'm (sic) la dona, Pepet (15 de març del 1936) o Morena clara (30 de maig del 1936).

L'altre ateneu era l'Ateneu Pro-Cultura Pau i Amor de Santa Eulàlia va ser fundat el desembre del 1931 al carrer de Pi i Margall 54 i a partir del febrer del 1933 al d'Àngel Guimerà, 12. Tenia unes característiques similars al de la Torrassa i pràcticament cada dissabte hi havia xerrades amb la participació activa d'Enric Playan, els germans Soto, Pere Blanch, Lorenzo Vera, Joan Manchón, Fabià Moro i Antonio Villar.
En aquesta perspectiva de revolució cultural alternativa també hem de situar les activitats a la part del centre de l'Hospitalet on es trobaven el local de la CNT i l'Ateneu d'Estudis Socials fundat el 1936 al passatge de Milans 2, com una escola revolucionària, on hi participà Josep Xena que havia estat el fundador de l'Escola Moderna Ferrer i Guàrdia juntament amb Joan Roigé. Josep Xena també va participar en l'Organització Sanitària de l'Hospitalet: un projecte que plantejava els models familiars i hi van participar els metges M. Santamaria, Garrido, Serrano i Martí Ibañez.
Des dels ateneus es revitalitzava la pedagogia racionalista que havia estat clandestina des de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia durant la Setmana Tràgica del 1909. I va ser durant la República quan es van recuperar aquestes escoles coincidint en que era un moment de modernització de l'ensenyament a través de les escoles laiques i una renovació pedagògica.

Crosaris a la Marina d'Hospitalet

Els perills del mar han estant freqüents des dels temps antics, on ja s'hi trobava la població de les primeres societats antigues tant per factors naturals o per subsistència, i ha seguit fins l'actualitat.

En el segle XVI el perill també es trobaria de forma constant i en freqüència. Aleshores la monarquia hispànica havia obtingut els territoris d'Europa, les Filipines i Amèrica que era coneguda aleshores com el Nou Món. I per altra banda el mar Mediterrani temia caure en mans dels turcs, que des de l'Orient el capità Barba-rossa volia estendre un imperi (Imperi Otomà) per recuperar els territoris dominats pels àrabs d'al-Àndalus de feia segles i perduts per l'empenta del cristianisme a la península ibèrica amb la formació dels regnes cristians. Les costes mediterrànies de la península es trobaven totalment atacades i saquejades per les naus dels crosaris turcs. En aquests se'ls considerava infidels per les seves accions de saqueigs per a imposar l'islam.

El Pla de Barcelona i la desembocadura del riu Llobregat eren paratges on els pirates o crosaris s'amagaven i feien atacs per sorpresa als vaixells que entraven o sortien del port de Barcelona.
A la meitat del segle els turcs van desembarcar a la part del delta propera a Gavà i Castelldefels on els habitants van haver de fugir de les cases pels boscos i muntanyes.
Els turcs també reiteraven l'aigua de la desembocadura del riu Llobregat i la ràtzia més atrevida es va produïr el 29 de juny del 1556 (dia de sant Pere i sant Pau) en una part de Montjuïc que era part de l'Hospitalet. Segons el Dietari de l'Antic Consell de Barcelona, s'explica que van desembarcar una galera i quatre fustes (uns vaixells més petits) al Prat per saquejar algunes cases i van segrestar alguns nois joves de poca edat. Alguns dels presos capturats van ser Bernat Femades, propietari d'un mas a prop del Cap del Riu, Guillem de Muntlloc, mosso de la masia, i Bernat Llorenç que era l'amo del Mas Llorenç.

Les desventures d'aquests habitants ens són conegudes ja que estigueren entre uns vuit o nou anys de captiveri a bord d'una fusta. En Bartomeu Llorenç no va resistir els atacs i va morir a la fusta mateixa però els altres dos van poder tornar i l'any 1565 ja van sortir rescatats. I un any més tard, el 1566, el govern de Barcelona va fer construïr una torre de defensa fortificada per evitar els possibles atacs turcs a la part que es coneix com el Cap del Riu. És on actualment s'hi aixeca el far de la desembocadura.

En molts altres indrets peninsulars arran del mar Mediterrani es van produïr diferents atacs de forma irregular, que van ser causes de revoltes camperoles cristianes (1519-1521), i la necessitat de fugir dels nuclis urbans situats al mar i crear-ne d'altres a l'interior com una estratègia de protecció. O fins i tot, també es van establir aliances amb la població morisca que eren descendents dels antics habitants d'àl-Àndalus que es va anar desintegrant progressivament i finalment amb la conquesta del regne Granada els anys 1486-92. Aleshores, molts d'ells van ser forçats a batejar-se per ordre del cardenal Cisneros el 1502 i van estar com a vassalls d'alguns nobles arreu de la península ibèrica. Finalment l'any 1502 van acabar expulsats definitivament.

* Codina, Jaume; Els pagesos de Provençana (984-1807).Societat i economia a l'Hospitalet pre-industrial. Volum II.