dimarts, 13 de juliol del 2010

Banys de mar i sol

Ja fa uns quants dies que vam començar el mes de juliol i crec que ja era hora escriure un article que tingués a veure amb alguna activitat relacionada amb l'estiu a nivell històric. Feia temps que tenia ganes d'acabar escrivint un article com aquest i he esperat en fer-ho en un moment especial com aquest.
Fa temps que l'Hospitalet havia tingut una platja però estava a la banda de la Marina i desvinculada dels barris més cèntrics. A prop també hi havia algunes barriades dels pescadors i masies de famílies pageses a prop de la farola i la desembocadura del riu Llobregat però ja en parlarem més endavant.
I a partir d'inicis del segle XX la gent tenia la idea de banyar-se a la platja i prendre el sol era saludable i sobretot per als i les qui patien malalties cròniques. I per la Feixa Llarga, la carretera de la Farola i altres camins que anaven cap al mar hi anaven moltes famílies amb els carros i tartanes (i més tard amb cotxes i camionetes) en arribar el bon temps i l'excursió era esperada per tothom, sobretot pels més menuts que volien gaudir de la sorra i els banys a l'estiu. Així les platges anaven acollint molts banyistes que es dedicaven a disfrutar també de l'aigua i els aires mariners.
Cada família i cada barri tenia les seves preferències: algunes s'instal·laven a prop de la farola mentre que altres a Can Tunis o a les roques de la xemeneia trencada. I les famílies benestants que tenien cavalls aprofitaven aquells dies per banyar-se dues o tres vegades a l'any amb aigua salada. Molta gent ja hi portava el dinar fet de casa amb les bótes de vi, altres portava els estris necessaris per a cuinar a la platja fent paelles de carn i peix o també ho feien en els meredors de les masies com Ca l'Anguiler, Cal Patirem i Cal Barrina.
Però l'any 1920 malauradament l'ajuntament de Barcelona va comprar unes nou-centes hectàrees de la Marina per a construïr-hi un port franc i la platja també acabaria desapareixent.
Ara bé en la Segona República i la creació dels nous grups escolars, la Generalitat va proposar un projecte pioner: l'any 1932 es va proposar adquirir una platja a Castelldefels i crear-hi una colònia per acollir-hi els i les alumnes de cada barri durant els mesos d'estiu. Abans havien de passar per una revisió mèdica i ser vacunats i se'ls anava a recollir amb autocars a través dels barris: els nens hi anaven al matí i les nenes a la tarda.
El primer dia era molt especial ja que per a molts era la primera experiència a la platja on cadascú rebia un banyador, un barret de palla i unes espardenyes. També es repartien pilotes de goma, cordes per saltar i altres elements per al joc i l'esport. Però abans els petits havien de fer altres jocs gimnàstics i prendre el sol a l'aire lliure entre cinc i deu minuts, mentre que per esmorzar i berenar se'ls donava un panet de Viena, una presa de xocolata i una peça de fruita. La colònia estaria a carrec de mestres de diferents escoles de l'Hospitalet com Pere Raventós o Pilar Fumas que s'encarregaven de la vigilància i la roba dels nens.
Però en esclatar la Guerra Civil i després amb la dictadura franquista aquesta activitat no va continuar ja que el Franco va fer prohibir totes aquelles activitats que estiguessin relacionades amb l'escola activa com havien estat aquestes sortides durant l'estiu i sobretot amb el retrocés en l'educació que desgraciadament no seria feta a gust dels i les habitants hospitalenques sinó més a gust del dictador.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Lluitadors llibertaris (segona part)

Josep Peirats i Valls


Historiador, paleta, escriptor, periodista i anarco-sindicalista de la Vall d'Uxó. Als tres anys va emmigrar a Catalunya i es va establir a la barriada de Collblanc-la Torrassa a l'Hospitalet i els 8 anys ja es va incorporar en el món laboral com a paleta com els 14 es va incorporar a la CNT el 1922.

Va anar un temps a l'escola racionalista de Sants però va ser majoritàriament autodidacte i es va relacionar amb l'anarco-sindicalisme, els moviments racionalistes i els ateneus populars. Va ser fundador de l'ateneu racionalista de la Torrassa i va fer de mestre d'adults i la seva militància activa es va iniciar durant la dictadura del Primo de Rivera quan va ser empresonat el 1927 malgrat que a partir dels anys 30 fos crític en l'arribada de la CNT al govern i es designessin ministres i va mostrar la seva postura més radical.

El 1936 va deixar la seva tasca política i va tornar a treballar a la bòbila malgrat que el 19 de juliol va participar en l'assalt del Quartel del Bruc i es va allistar a la Columna Durruti. I el 1937 va tornar a Barcelona degut als fets de maig i es va incorporar al comitè regional de les Joventuts Llibertàries i va tornar al front fins quan el 1939 la seva divisió va passar la frontera francesa on va ser deportat en un camp de refugiats. L'any 1947 va entrar com a delegat en el congrés del moviment llibertari de l'estat espanyol però ja allunyat de la direcció cenetista va deixar tots els carrecs el 1959 i no va tornar fins després de la mort del Franco. I el 1977 va participar al míting de Montjuïc amb la Frederica Montseny.


Lola Peñalver



Va néixer a La Unión (un poble del sector miner de Múrcia) el 1915 i va arribar amb els seus pares al barri de la Torrassa amb 9 anys l'any 1924. El seu pare venia fruita al Born i ella ben aviat també començaria a acompanyar-lo. Als catorze anys va començar a treballar a la fàbrica tèxtil de Fabra i Cotes, al barri de Santa Eulàlia.

I l'any 1932 va tenir els primers contactes amb l'ateneu racionalista Pro Cultura, Pau i Amor i es va traslladar a treballar a la fàbrica de Can Trinxet fins el 1936. Durant la Segona República va ser una sindicalista que participava a les mobilitzacions de la CNT i les vagues. La seva família era coneguda a la ciutat per les seves idees anarquistes i vinculades al moviment llibertari. Les seves tasques sindicals i la implicació llibertària la van portar dues vegades a la presó: la primera el 1932 en ser acusada per participar en uns piquets i la segona va ser sense cap acusació on va ser presa durant tres anys i va ser considerada falsament com a "roja".

El 1942 va quedar inscrita a les llistes negres i els seus intents per trobar una feina li eren incompetibles en el seu obstacle i va sobreviure cosint a casa seva fins aproximadament el 1950. Mai va renunciar els seus ideals i la seva casa va passar a ser un símbol de resistència en contra de la dictadura. I entre els anys 1959 i 1970 va residir al barri de Pubilla Cases on va promoure el primer grup d'alfabetització per a les dones i va participar en l'intens moviment veïnal.



Josep Roigé Redó


Militant de la CNT, repressaliat pel general Martínez Anido i enclausurat en el vaixell "Giralda" i deportat al castell de la Mola de Maó. Va participar en la conferència de sindicats de Catalunya de la CNT el 31 de maig i l'1 de juny del 1931. El 1936 va ser escollit com a secretari del consell de col·lectivització de les terres de la Marina de l'Hospitalet i el 1937 va formar part del consell d'agricultura de la Generalitat de Catalunya. Va presidir el míting de federació de camperols de la conferació regional del treball celebrant el Gran Prix de Barcelona.



Francesc "Quico" Sabaté i Llopart


Va néixer a l'Hospitalet el 1915 i va ser internat pels seus pares a l'asili Duran des d'on es va escapar per tornar a casa seva. Va treballar en una fontaneria i es va afiliar al Sindicat Únic de Treballadors de l'Hospitalet abans de la proclamació de la Segona República. El 1932 va començar la seva carrera formant el grup d'acció "Els Novats" i va anar a l'escola racionalista Ferrer i Guàrdia. Participa a la revolució de setembre del 1933 on es va proclamar el comunisme llibertari a l'Hospitalet i va acabar a la presó.

L'agost del 1936 se'n va anar al front aragonès i participa en les lluites del front de la guerra on es baralla amb els estalinistes i se'n torna a Barcelona on allibera diferents presos anarquistes. S'incorpora a la 26 Divisió zona fins el final de la guerra quan el febrer del 1939 travessa la frontera i l'envien en una fàbrica de pólvora a Angulema i en triomfar els alemanys en una de gasògen. Actua a les guerrilles antinazis i el 1943 viu a la zona de Perpinyà. Després del congrés cenetista va portar recursos i armes per als presos catalans i realitzar xarxes de recolzament. El 1948 se'l condemna a França per rebel·lia i contrabant d'armes. El 1949 contacta amb el grup conegut com "Los Maños" per preparar un atemptat en contra de Quintela i amb el grup de les Faceries inicia una campanya en contra de l'arribada d'en Franco a Barcelona. El juny va ser detingut a França i empresonat a Montpeller en el moment quan la policia franquista volia desmantellar la xarxa antifeixista catalana. Als inicis del 1955 funda els Grups Anarco-sindicalistes i combat a Barcelona amb armes i propaganda fins desmantellar-se el 1956-57 i ell torna a la presó durant uns vuit mesos més. Va tornar cap a Catalunya amb Miracle, Conesa, Madrigal i Ruiz fins quan el grup va caure d'una manera emboscada a prop de la frontera, al mas Clarà, on va ser ferit però va acabar rematat a Sant Celoni el 5 de gener del 1960 pel sometent i la guàrdia civil. És conegut com un dels guerrillers antifranquistes més famosos. I d'ell ja en vam poder parlar més concretament en el primer article del bloc.




Josep Sabaté i Llopart

Membre d'una família profundament cenetista, i en el període de pre-guerra va militar en el sector cenetista més combatiu i en l'esclat de la guerra va anar a lluitar amb els exèrcits antifranquistes a Aragó després de formar part del comitè revolucionari de l'Hospitalet el juliol del 1936. Després de la guerra va estar en camps de concentració a Albatera i Cartagena fins el 1945. I el 1946 va anar a Barcelona i més tard va passar la frontera amb França on va participar en les accions anti-nazis fins quan torna a Barcelona el 17 d'octubre de 1949 en un tiroteig amb la policia. Va ser un lluitador més organicista que el seu germà Quico, de qui n'hem parlat abans.
Manuel Sabaté i Llopart

Era el germà més jove de la família Sabaté que va néixer a l'Hospitalet el 1927 i els 16 anys va estar aficionat a les activitats taurines, i va ser atret pel territori i els costums andalusos. El 1946 es va plantar a Tolosa (Occitània) mentre que els seus germans mai volien que els acompanyés en els viatges. I va aprofitar el moment dels empresonaments d'en Quico el 1949 i les estades amb Josep Capdevila per poder la frontera però el seu grup va caure en una emboscada i van ser detinguts a la carretera cap a Moià. I finalment va ser jutjat i condemnat per insurrecció al franquisme i va acabar afusellat en el barri del Camp de la Bota a Barcelona el 24 de febrer del 1950.
Josep Xena i Torrent

Era lampista i mestre racionalista. Durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil va ser un dels militants més actius de la CNT i la FAI a l'Hospitalet i el Baix Llobregat. El seu nom es trobava vinculat en diferents congressos que es van celebrar durant aquest període. En representació del Sindicat Únic va ser delegat en el congrés del 1931. I com a mestre havia estat treballant a Alaior (Menorca) i el 1932 es va fer carrec de l'escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet on va substituïr en Joan Roigé: un dels fundadors.
En esclatar la Guerra Civil va participar a la delegació del Baix Llobregat a l'assemblea de la CNT-FAI on va manifestar la postura a favor d'en Garcia Oliver partidària del comunisme llibertari i contrari al col·laboracionisme amb les forces polítiques, que va ser una tendència rebutjada. Va ser regidor d'economia a l'Hospitalet i el 1936 va intentar implantar el salari únic, i més tard va ser alcalde a l'ajuntament. En els últims anys de la guerra va ser secretari del comitè regional de la FAI i el 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir en el Congrés de l'Assoaciació Internacional de Treballadors (AIT) celebrat a París.
Després de la pèrdua de la guerra es va exiliar a Catalunya Nord on va ser empresonat pels francesos a Perpinyà i Montpeller, condemnat a 10 mesos i expulsió. I a través del moviment llibertari va aconseguir marxar cap a Santo Domingo i iniciar el seu exili sud-americà.
Extret: FIGURAS HISTÓRICAS DEL MOVIMIENTO LIBERTARIO EN L'HOSPITALET.


dissabte, 3 de juliol del 2010

Lluitadors llibertaris (primera part)

Qui no coneix els altres personatges hospitalencs? Doncs van ser persones que lluitaven per les llibertats col·lectives i individuals de cadascú i acabar amb diferents sistemes totalitaris al llarg de tot el segle XX. Molts també han viscut a l'Hospitalet mentre que alguns i algunes altres segurament han estat veïnes dels barris en algun moment més llarg o més curt de la seva vida però d'alguna manera o altra han tingut un activisme i participació a l'Hospitalet. I crec que una de les maneres que hi ha és en poder parlar de les seves biografies que ens porten una part de les seves vides, malgrat no sigui complerta.


Severino Campos Campos

Va néixer a Montserrat (País Valencià) el 1905 i es va afiliar a la CNT el 1918, va col·laborar amb el diari "Solidaridad Obrera" i militant de les FAI.
Treballà uns 30 anys en diferents escoles racionalistes de Catalunya i en una on va donar classes va ser l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa (l'Hospitalet), on hi havia la família Ocaña i una de les seves filles, Igualtat, va ser companya seva.
Després va ser secretari del Comitè General de la F.A.I. catalana del 1937 i va formar part de la ponència del dictamen per insistir en participar a la Generalitat. Els anys 1936-37 va combatre el govern confederalista amb Peirats i van patir les amenaces de part de Garcia Oliver. Durant la Guerra va col·laborar amb la revista "Ideas" del moviment llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la revolució. Finalitzada la guerra es va exiliar a Mèxic i va tornar després de la mort del Franco per afiliar-se una altra vegada en el sindicat a l'Hospitalet. I els anys 90 va tornar a Mèxic.



Domingo Canela Schiaffino
Nascut a Barcelona el 1905 i va ser veí del barri de la Torrassa. El 1922 va formar part del grup teatral "La Verdad" i va ser paleta i militant del sector de construcció de la CNT. Delegat per la Federació Local de Barcelona al Comitè Regional el 1931. El 1932 està en el grup "Afinitat" de la FAI juntament amb Peirats. Detingut després dels successos de Fígols va ser endut a Buenos Aires i se'l va enviar a Àfrica com a presoner. Va tornar a inicis del 1934 quan va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la FAI. Va abadonar la FAI per la seva tendència més bolxevica, ja que li agradaven més les teories polítiques, i col·laboraria amb la revista "Ètica" de València.


Francisca Conejero Tomás
Va néixer a Villena i va arribar a Sants quan tenia 5 anys però als nou anys va estar treballant a la fàbrica tèxtil hospitalenca de Can Trinxet. Més tard va seguir treballant a l'Espanya Industrial i en una fàbrica al carrer de Casanoves a Barcelona. Els 15 anys va formar part del moviment anarquista i quan es va unir amb el secretari general de les Joventuts Llibertàries, Francisco Canela, se'n van anar a viure al carrer de Buenos Aires a l'Hospitalet. Es van anar traslladant i canviant de casa a dins de l'Hospitalet. I seguint els ideals llibertaris ella no es va casar sinó que va seguir treballant i en esclatar la Guerra Civil va ser delegada sindical a la fàbrica i encara més en un context crític i d'enfrontament constant. Després va ser detinguda un dia que entrava a treballar però no hi va haver cap acusació formal i va acabar tancada a la presó un any amb el suposat delicte de ser delegada de la CNT.
Més tard va tornar a treballar a la fàbrica on havia treballat a l'Eixample de Barcelona i va continuar fins l'any 1953.
Els moviments llibertaris li van donar la possibilitat d'aprendre a llegir i escriure i també disfrutar la música i qualsevol cosa més gran o petita on hi podia accedir només molt poques dones de les classes treballadores.

Diego López Rodríguez
Era veí del barri del Centre de l'Hospitalet (juntament a la Farga) i havia treballat en diferents bòbiles de l'Hospitalet. La seva dona era Ana Ruiz Montoya, també era membre de la Confederació i treballadora de la Casa Bau d'olis. I des del 31 d'octubre del 1936 va ser regidor de l'ajuntament municipal en el consell d'agricultura fins incorporar-se a l'Exèrcit Popular on va estar en el Cos de Sanitat on va fer de tinent.
Va passar la frontera amb la seva companya i el seu fill després de patir els bombardeigs de l'aviació franquista, i després va ser internat en els camps de concentració refugiats a França. I en esclatar la Segona Guerra Mundial va emmigrar amb la seva família.


Francesc Pedra Argüelles
Sindicalista i lluitador antifranquista nascut a Sants el 1914. Inicia la seva militància a la CNT durant la dictadura de Primo de Rivera i la República. Va ser veí del barri de Santa Eulàlia on va formar part del comitè revolucionari d'aquest barri durant la insurrecció del desembre del 1933 en que es va proclamar el comunisme llibertari. En la Guerra Civil va participar en la batalla de l'Ebre i més tard s'exilia en els camps de concentració francesos. A més també va participar en les organitzacions dels maquis i la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. I va tornar a l'Hospitalet en treballar en un sector del vidre. També es va implicar en la vida associativa de la Torrassa, l'associació veïnal de Pubilla Cases i el centre social La Florida.

dijous, 17 de juny del 2010

La Casa de la Reconciliació


Fa dues setmanes ja vam parlar sobre l'activitat Lost in Bellvitge on s'organitzava una gincama dels i les estudiants de medicina i l'AVV de Bellvitge on s'oferia passar una nit a l'Hotel Hespèria.

Deixant de banda aquest tema tornem a la història: us vull explicar una història més seriosa que em va impressionar moltíssim sobre una església molt diferent a la majoria de la història, i potser encara coneixereu menys aquells i aquelles que no són hospitalenques. Va ser iniciativa d'un capellà, Jaume Botey, enviat pel bisbat de Barcelona com a rector al barri de Can Serra de l'Hospitalet l'any 1969 per formar una comunitat cristiana.
La seva idea no era construïr una parròquia, edifici o temple que respresenti poder o riquesa sinó difondre la fe de Jesús en el barri entre la gent i els immigrants amb els serveis públics com ara una escola d'adults, un grup d'esplai i un casal d'avis. La gent es reunia els dissabtes a la tarda o els diumenges al matí entre les cases i la misses es feien els diumenges a la sala d'actes de l'Institut Torras i Bages. També van llogar uns baixos com a despatx parroquial amb els registres de bateigs, els casaments i les defuncions.
Els nuclis de l'oposició franquista a l'Hospitalet coneixien el seu projecte però els van advertir que des del Concordat Eclesiàstic del 1953 només l'Església només podia oferir serveis garantits a la classe obrera. Finalment van decidir fer una església i aprofitar els seus locals per al poble. Però amb les condicions que no es llogaria cap constructora i les obres es farien entre totes i tots com a iniciativa dels veïns de Can Serra i també posar-hi ordre com un espai de trobada de gent molt diversa i de diferents maneres de pensar.

Però hi van haver dificultats en presentar el projecte a l'ajuntament: l'alcalde franquista de l'Hospitalet, Matías de España, el va rebutjar amb l'excusa que no hi havia un camapanar. I en arribar la transició l'alcalde Capdevila els deia que aquell projecte els portaria a una mala relació.

Al final els van oferir construïr-la un terreny amb carpes i blocs de pisos però el consideraven massa solemne i van decidir fer-ho en un antic abocador d'escombreries pensat com un edifici de planta baixa, seria coneguda com la Casa de la Reconciliació. El nom tindria diversos significats: es podia referir a la reconciliació del Partit Comunista d'Espanya i els altres partits de l'oposició ja que els anys 70 eren de reconciliació interna nacional i col·lectiva per avançar després de la dictadura i la col·laboració de membres de partits polítics sobretot del PSUC. I l'Església també havia parlat sobre reconciliació amb la societat des del concili del papa Joan XXIII. Però en general es parlava sobre reconciliació entre la gent del barri amb els immigrants com dels creients i no creients que no és una diferència fonamental entre les persones o la del color de la pell... Aquestes només eren de classe, poder i opressió. Ni tindria cap element religiós. Però tothom hi estava d'acord amb el nom de l'edifici.

Es va inaugurar el 16 de juliol del 1974 i va ser emblemàtic perquè es va fer carregar un camió amb totxos i van demanar a tothom de posar-ne un i la intervenció de màquines en fer el ciment i els fonaments per amics del Botey. I al mateix temps també va servir com la primera escola d'adults pràctica on s'ensenyava a mesurar les tonelades de ciment que entrava, els totxos necessaris, els diners que costaven o modificar i llegir els plànols.
En aquell moment hi viuria el Victorino Berzosa o "Viti": una persona entrenyable i hàbil en fer versos i el pallasso. Cada diumenge tocava el tambor que era el símbol popular del barri per convocar la gent i acompanyar festes diferents: dels nens, els avis, les dones, els andalusos, els gallecs, les castanyes... Així es mantenia un equilibri entre comunitat, festa i col·lectivitat. I en obrir-se es va començar a fer misses sense llum ni condicions: il·luminaven l'altar amb un generador elèctric perquè el primer capellà, en Jaume Sala, digués la missa.

En l'escola d'adults hi van participar persones destacades com la Mercè Romans com impulsora de l'escola i autora del llibret "Así aprendemos los adultos en Hospitalet": el primer manual d'alfabetització per llegir i escriure amb dignitat sense fer servir llibres infantils. Hi va deixar molts records i il·lusions. També en Manuel Sacristán: professor clàssic de filosofia que tenia repercussió internacional, ensenyava a llegir i escriure, mai es volia destacar en res i curiosament mai deixava de dir-se que era ateu. Altres persones van ser José María Valverde: professor de filosofia i estètica que s'havia exiliat i va tornar però no de manera fixa i donava classes aleatòries, i fins i tot el secretari de la Cambra de Comerç per donar classes sobre crear convenis o donar classes. I advocats per ensenyar a fer assessories jurídiques quan encara els sindicats no tenien serveis jurídics propis.

Aquest espai va ser un local de trobada de molta gent del moviment obrer i es reunien davant d'un conflicte tant a l'Hospitalet com en el Baix Llobregat, i també davant de l'afusellament del Xiqui: l'últim afusellament pel Franco al final del 1975 després del Salvador Puig Antic. Després la gent seguia trobant-se tant per il·lusions com per pors i la policia seguia rodejant l'edifici o hi entrava però mai va desallotjar. I entre altres activitats també va venir la Coral Sant Jordi com un emblema de reconciliar gent de Barcelona i Can Serra: gent mitjanament benestant i gent de classe obrera.

El mite final sobre aquesta casa que en aquells dos anys s'havien construït les parets per a construïr la comunitat formada per les persones. I la comunitat tampoc es distingeix dels i les qui van a missa i qui no sinó per les persones que volien construïr o destruïr: hi ha maneres de construïr i destruïr. I en un full parroquial es constataven aquests dos termes referint-se concretament en construïr les parets i destruïr les persones on es combinaven els conceptes de cultura, barreja, religió i fe. Aleshores l'edifici el construïa una gent reprimida, que havia lluitat contra el Franco de manera molt directa i volien un altre model de societat. I aquells anys tampoc hi va haver cap conflicte amb la jerarquia de l'Església que considerava aquesta casa com un lloc estrany.

Aquest article l'he escrit a partir d'un vídeo del projecte Pont de la Llibertat on hi parla el mateix Jaume Botey. El projecte parla sobre la memòria antifranquista a través de diferents persones que ho han viscut de prop.

divendres, 28 de maig del 2010

Lost in Bellvitge


Aquest cop prefereixo parlar sobre un tema diferent als què hi ha en els diferents articles de la història de l'Hospìtalet que hem tractat com els fets d'Octubre del 1934 o el Respeto Mútuo com una de les cooperatives. Sé molt bé que no és el tema ideal per a tractar en un bloc sobre la història de les i els habitants del terme però sí que és una activitat d'interès coneguda com a Lost in Bellvitge. La traducció literal d'aquesta expressió al català és Perdut a Bellvitge que potser no té massa sentit per si sola sense entendre el contingut i el suposat significat de la sèrie.
De fet aquest nom pot anar destinat per aquells i aquelles que encara no estan recuperades del tot de l'emissió de l'últim capítol de la sèrie Lost i del buit que ha deixat aquesta sèrie en les vostres vides.
I una de les activitats que més pot agradar és la de fer una gincama organitzada pel grup concretament conegut com a Lost in Bellvitge format per estudiants de medicina i membres de l'Associació de Veïns de Bellvitge, que s'ha celebrat ja avui divendres 28 de maig a partir de les 17:30 hores de la tarda. El lloc de trobada ha estat al davant de l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge i hi poden participar totes les persones majors a partir de 12 anys amb un preu de 2 euros de la inscripció.
Davant de l'ocasió també es farà una oferta de premis a la suposada alça dels bons moments per a un futur viatge oceànic 815 amb avió per als propers anys, ja que ara hi ha una època de crisi. Els premis no són cap altra cosa de l'altre món per a una gent que està pensant obsessivament en llocs de prestigi i primera categoria: el primer premi és en passar una nit a l'Hotel Hespèria Tower al davant de l'hospital per a dues persones amb esmorzar (una cosa molt absurda i una total pèrdua de temps malgrat que la gincama sigui una bona activitat) i entre els altres premis hi ha unes sessions al Flotarium de Barcelona, que jo crec que també és una altra cosa tan absurda com la anterior.

dijous, 27 de maig del 2010

Exposició del llibre Històries de la Història de Barcelona

Fa temps ja vaig felicitar al meu ex-company de la facultat Dani Cortijo i Astudillo en el bloc de la història de Sants per haver publicat el llibre Històries de la Història de Barcelona. En aquesta obra se'ns expliquen diferents relats i historietes quotidianes que han anat succeïnt al llarg dels segles.
Abans d'ahir, dimarts 25 a les 19:00 h en Dani va fer la presentació d'aquest llibre a l'aula magna de la facultat de Geografia i Història de la UB, i va ser organitzada pel col·lectiu universitari Alumni UB.
Ens va explicar sobre el per què de fer aquest projecte i la seva intenció, que pretén anar a les situacions que han anat esdevenint el dia dia de la gent i els entorns de la ciutat, anant més enllà de la història escrita. S'ha volgut acostar en els diferents indrets amb història i imaginar-se totes aquelles situacions íntimes i internes que han esdevingut com ara el Saló del Tinell, com havia estat Barcelona a l'edat mitjana o l'últim sopar d'en Salvador Puig Antic. O també cal diferenciar-les de possibles llegendes existents com les del costumari català d'en Joan Amades. En el llibre hi apareixen una majoria de les històries que apareixen a la seva web especialitzada (www.altresbarcelones.com).
En aquesta presentació també s'hi va incloure l'explicació de dues de les històries que apareixien al llibre: Barbers mèdico-musicals, que eren uns treballadors d'un gremi de cirurgians que s'havien dedicat a la música i que ho va relacionar amb el seu avi de Santander que és músic, li va regalar una bandúrria i amb 90 anys encara toca en alguns grups de música popular.
Abans d'acabar es van poder fer torns de preguntes i comentaris de part dels assistents. Finalment a la taula de la sala es podien comprar els llibres a 17'80 € i en Dani anava signant els llibres. Igualment el llibre es pot comprar a la llibreria la Central, al carrer Elisabets 6, al mateix preu.

dimecres, 26 de maig del 2010

A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

dijous, 6 de maig del 2010

El peix misteriós


La història dels municipis s'ha centrat moltes vegades en els fets quotidians i diaris de la població. Molts dels relats han estat transmesos entre les diferents generacions de veïnes i veïns fins a nosaltres. Malgrat que en una majoria d'ocasions també hem trobat a partir dels documents històrics de diferents èpoques o fins i tot per la premsa.
Moltes d'elles ens poden parlar sobre les maneres de fer del dia dia dels habitants, els origens del nucli o d'episodis foscos i exili en la Guerra Civil o de lluites per la llibertat en temps del franquisme.
Les històries que la gent té menys present són les que reflecteixen els fets més concrets i anecdòtics que no han estat relacionats directament amb els esdeveniments polítics o socials que els han afectat directament.

En aquest article us vull explicar una anècdota sobre peixos que va aparèixer al diari La Renaixença el 24 de setembre del 1897.
Uns tres dies abans de la publicació, a la desembocadura del riu Llobregat uns pescadors de Mataró amb les seves barques hi van pescar un peix molt peculiar. Tenia un cap i una pota semblant a les d'un caiman i era d'una raça desconeguda per la població de l'entorn. Aleshores la gent tampoc coneixia el nom concret d'aquest peix i era d'una raça desconeguda en mars com el Mediterrani.
Algunes persones podien dir que era una nul·là, una llama o l'esqualó i els comparava en altres més freqüents com la rajada, la coca, la mussola, el martell o la muixina, que segons els coneixements de l'època alguns es condiseraven costosos de pelar, amb qualitats de ser comestible o podien ser rebutjats. Però tampoc es dubtava que tenia similituds amb els taurons degut al color de terra, la panxa blanca, una boca plena de dents afilades amb una textura descomuna i els ulls semblants als d'un gat feréstec. Entre les dents també es trobaven La gent creia que en aquell peix tampoc li desagradava l'aigua dolça i hagués continuat riu amunt però aviat trobi a faltar l'aigua salada i necessiti tornar cap a l'aigua salada.

Llavors era un moment en què les potències europees havien dominat el món i posseïr els territoris de la perifèria pels seus interessos econòmics i capitals. Els francesos van fer obrir el canal de Suez entre el mar Mediterrani i l'oceà Índic: és molt probable que això possibilités l'entrada d'espècies de peixos desconegudes a través del mar Roig i la gent pensés que tinguessin tanta gana per menjar-se persones del sud d'Europa i s'haguessin menjat els últims colons de l'estat espanyol que encara ocupaven les Filipines i que llavors morien en les seves últimes rutes colonials, abans de perdre la guerra el 1898 amb la població indígena que va aconseguir la seva independència.

Aquesta història és de les que més m'ha interessat més sabent que l'Hospitalet havia tingut una Marina a la seva costa i estic intrigat en seguir coneixent aquestes historietes. Aquesta l'he pogut trobar a la web de l'Associació de Veïns de Bellvitge, on tenen moltíssima informació sobre la història de l'Hospitalet.


Si algú coneix algun relat o relats semblants en aquest que m'envïi un missatge o m'escrigui un correu a historiessantsenques@gmail.com, que és el meu correu sobre el meu bloc: sobre el barri de Sants www.historiessantsenques.blogspot.com.

dijous, 29 d’abril del 2010

Els fets d'Octubre


El novembre de l'any 1933 hi hagueren unes eleccions estatals en el govern de la Segona República on guanyaria la dreta recolzada pels sectors monàrquics i els feixistes, aprofitant l'ascens dels feixismes a Itàlia i Alemanya. Aleshores el mes d'octubre del 1934 es va declarar una vaga de protestes sobretot a Astúries i també a Catalunya dels sectors sindicals, obrers i sobretot rabassaires amb l'odi acumulat de feia temps per les dificultats de tirar endavant les reformes agràries i el retorn de les terres als terratinents. Aleshores Lluís Companys va tornar a proclamar l'Estat Català de forma trascendental després de la mort de Francesc Macià conegut popularment com "l'Avi" i davant de l'espanyolisme del nou govern conservador.

En aquell mateix dia una trentena de veïns de l'Hospitalet també van anar cap a la plaça de l'Ajuntament i a les sis de la tarda van sortir amb una unitat mòbil autojardinera "winchester" i unes quinze bales d'un antic sometent en direcció a la plaça de Sant Jaume a Barcelona. L'arribada va esdevenir molt optimista i acompanyada amb banderes i senyeres i aplaudiments davant del manifest de Companys recolzat pels escamots militars de Dencàs i Badia mentre que la CNT es trobava exclosa, amenaçada i perseguida.

Cap a les nou del vespre alguns membres van decidir d'anar fins a la Remunta pensant de fer un assalt definitiu a la caserna de la policia on hi van assistir J. Pie i Jaume Mateu, regidor de les finances. I des de les reixes de la porta central van convidar els soldats de l'exèrcit i els van animar a posar-se a sota les ordres de l'estelada republicana. Però la reacció contundent del sergent de la caserna i degut als trets constants els va fer retornar cap a l'Ajuntament.

En aquell moment en el cinema Oliveras, al centre de l'Hospitalet, es van anar concentrant molts rabassaires de tota la comarca del Baix Llobregat amb els sacs, les botifarres i escopetes fins a omplir-lo de gom a gom. Els representants Marià Coromines i Rafael Domingo van intentar mantenir els grups a través de tots els mitjans possibles. Però cap a les dotze de la nit van poder saber que les circumstàncies ja no anaven bé i la gent va començar a desapareixer veient que ja eren incapaços de col·laborar en alguna intervenció davant del fracàs.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Ateneus racionalistes

La dècada del 1930 a l'Hospitalet es va dinamitzar el moviment llibertari que havia estat reprimit també arreu de Catalunya als inicis del segle XX amb l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Aleshores els moviments van poder recuperar les seves activitats en obrir nous centres culturals, ateneus i escoles com espais per fonamentar el pensament crític de l'època. També pretenia afrontar els problemes socials del moment a través d'activitats com l'alfabetització fins a les discussions ideològiques i els temes íntims. Hi havia una relació estreta entre els sindicats, els ateneus i les escoles. Aquest fet va coincidir amb la República que va ser un moment d'avenços i modernització de Catalunya.

Els dos ateneus més importants de l'Hospitalet van ser els dels barris de la Torrassa i Santa Eulàlia. El primer, l'Ateneu Cultural Racionalista de la Torrassa es va inaugurar el 12 d'abril de l'any 1931 al carrer de Llançà n. 20, si bé ja funcionava a finals del 1930. Els fundadors i dirigents eren naturistes, vegetarians i esperantistes com van ser Josep Peirats, Antoni Vives, Josep Conejero, Amadeu Colom, Amador Franco i els germans Nebot, Alba i Ibernon.
L'ateneu era un lloc per difondre la cultura popular i alternativa on l'adopció del concepte "racionalisme" pels llibertaris privava sobre el seu propi pensament. I va ser molt important l'esforç pels corrents racionals i cientificistes.
Pel juny del 1932 es va traslladar al número 90 també del mateix carrer i a partir del maig del 1933 a Pujós, 103-105. Les activitats bàsiques que oferia eren una biblioteca espontània i les excursions. També s'hi realitzaven conferències i debats sobre temes culturals i ideològics, i especialment sobre art, cinema, sindicalisme, sexualitat i ensenyament. El setembre del 1935 es creà la secció "Amigos del arte escénico" on s'hi feien escenificacions amb títols com Deixa'm (sic) la dona, Pepet (15 de març del 1936) o Morena clara (30 de maig del 1936).

L'altre ateneu era l'Ateneu Pro-Cultura Pau i Amor de Santa Eulàlia va ser fundat el desembre del 1931 al carrer de Pi i Margall 54 i a partir del febrer del 1933 al d'Àngel Guimerà, 12. Tenia unes característiques similars al de la Torrassa i pràcticament cada dissabte hi havia xerrades amb la participació activa d'Enric Playan, els germans Soto, Pere Blanch, Lorenzo Vera, Joan Manchón, Fabià Moro i Antonio Villar.
En aquesta perspectiva de revolució cultural alternativa també hem de situar les activitats a la part del centre de l'Hospitalet on es trobaven el local de la CNT i l'Ateneu d'Estudis Socials fundat el 1936 al passatge de Milans 2, com una escola revolucionària, on hi participà Josep Xena que havia estat el fundador de l'Escola Moderna Ferrer i Guàrdia juntament amb Joan Roigé. Josep Xena també va participar en l'Organització Sanitària de l'Hospitalet: un projecte que plantejava els models familiars i hi van participar els metges M. Santamaria, Garrido, Serrano i Martí Ibañez.
Des dels ateneus es revitalitzava la pedagogia racionalista que havia estat clandestina des de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia durant la Setmana Tràgica del 1909. I va ser durant la República quan es van recuperar aquestes escoles coincidint en que era un moment de modernització de l'ensenyament a través de les escoles laiques i una renovació pedagògica.

divendres, 26 de març del 2010

Crosaris a la Marina d'Hospitalet


Els perills del mar han estant freqüents des dels temps antics, on ja s'hi trobava la població de les primeres societats antigues tant per factors naturals o per subsistència, i ha seguit fins l'actualitat.

En el segle XVI el perill també es trobaria de forma constant i en freqüència. Aleshores la monarquia hispànica havia obtingut els territoris d'Europa, les Filipines i Amèrica que era coneguda aleshores com el Nou Món. I per altra banda el mar Mediterrani temia caure en mans dels turcs, que des de l'Orient el capità Barba-rossa volia estendre un imperi (Imperi Otomà) per recuperar els territoris dominats pels àrabs d'al-Àndalus de feia segles i perduts per l'empenta del cristianisme a la península ibèrica amb la formació dels regnes cristians. Les costes mediterrànies de la península es trobaven totalment atacades i saquejades per les naus dels crosaris turcs. En aquests se'ls considerava infidels per les seves accions de saqueigs per a imposar l'islam.

El Pla de Barcelona i la desembocadura del riu Llobregat eren paratges on els pirates o crosaris s'amagaven i feien atacs per sorpresa als vaixells que entraven o sortien del port de Barcelona.
A la meitat del segle els turcs van desembarcar a la part del delta propera a Gavà i Castelldefels on els habitants van haver de fugir de les cases pels boscos i muntanyes.
Els turcs també reiteraven l'aigua de la desembocadura del riu Llobregat i la ràtzia més atrevida es va produïr el 29 de juny del 1556 (dia de sant Pere i sant Pau) en una part de Montjuïc que era part de l'Hospitalet. Segons el Dietari de l'Antic Consell de Barcelona, s'explica que van desembarcar una galera i quatre fustes (uns vaixells més petits) al Prat per saquejar algunes cases i van segrestar alguns nois joves de poca edat. Alguns dels presos capturats van ser Bernat Femades, propietari d'un mas a prop del Cap del Riu, Guillem de Muntlloc, mosso de la masia, i Bernat Llorenç que era l'amo del Mas Llorenç.

Les desventures d'aquests habitants ens són conegudes ja que estigueren entre uns vuit o nou anys de captiveri a bord d'una fusta. En Bartomeu Llorenç no va resistir els atacs i va morir a la fusta mateixa però els altres dos van poder tornar i l'any 1565 ja van sortir rescatats. I un any més tard, el 1566, el govern de Barcelona va fer construïr una torre de defensa fortificada per evitar els possibles atacs turcs a la part que es coneix com el Cap del Riu. És on actualment s'hi aixeca el far de la desembocadura.

En molts altres indrets peninsulars arran del mar Mediterrani es van produïr diferents atacs de forma irregular, que van ser causes de revoltes camperoles cristianes (1519-1521), i la necessitat de fugir dels nuclis urbans situats al mar i crear-ne d'altres a l'interior com una estratègia de protecció. O fins i tot, també es van establir aliances amb la població morisca que eren descendents dels antics habitants d'àl-Àndalus que es va anar desintegrant progressivament i finalment amb la conquesta del regne Granada els anys 1486-92. Aleshores, molts d'ells van ser forçats a batejar-se per ordre del cardenal Cisneros el 1502 i van estar com a vassalls d'alguns nobles arreu de la península ibèrica. Finalment l'any 1502 van acabar expulsats definitivament.

* Codina, Jaume; Els pagesos de Provençana (984-1807).Societat i economia a l'Hospitalet pre-industrial. Volum II.

dijous, 18 de març del 2010

Can Trabal en destrucció

La Marina de l'Hospitalet és un dels espais del municipi que s'ha anat destrossant amb els últims temps i Can Trabal és l'únic lloc que queda de l'antiga Marina situada en el delta del Llobregat. És una masia dels segles XVII i XVIII i caracteritzada pel seu rellotge de sol de l'època. Ara mateix es es troba en mal estat i greument amenaçada definitivament per l'especulació urbanística actual per empreses com Hackerson International S.L. o la immobiliària Godmar S.A. i propietaris com Joan Laporta o Anna Maria Lloveras: dona de l'actual alcalde de Sant Cugat del Vallès i militant de CDC. En una majoria d'hectàrees voldran construïr naus industrials, cases unifamiliars i centres comercials mentre que només l'altra meitat es destinaran en la construcció del Parc de la Marina.
Des dels seus inicis l'Hospitalet havia estat una vila agrícola que es mantindria més o menys estable sobretot fins a partir del segle XX. El 1928 la Marina va patir una expropiació de part de Barcelona per formar part de la seva Zona Franca. Però a partir dels anys 60 amb l'aparició de nous barris un dia per l'altre (Bellvitge, Can Serra...) l'agricultura es va anar reduïnt juntament amb les expropiacions de diverses masies. Actualment les imatges només arriben per les antigues fotografies i una petita zona al costat de l'Hospital de Bellvitge.
En els últims mesos s'han organitzat manifestacions i campanyes per salvar Can Trabal dels abusos immobiliaris i defensar l'entorn natural com també per tot el passat històric que ha existit amb els llegats de pobles primitius com els íbers i influències externes com ara dels romans que han deixat llegats arqueològics.

Podeu trobar més informació sobre l'estat actual de Can Trabal en diferents articles de la web de l'associació de veïns de Bellvitge on també hi apareixen altres masies de la Marina desaparegudes per la destrucció o també altres temes relacionats com la influència en el medi ambient.
Els podreu veuré pitjant en els links que he deixat aquí sota:




http://avbellvitge.wordpress.com/2010/04/18/s-o-s-can-trabal/




dimecres, 10 de març del 2010

El Respeto Mútuo

El "Respeto Mútuo" ha estat una de les cooperatives més importants de l'Hospitalet en la primera meitat del segle XX, sobretot del barri de Santa Eulàlia. Es va fundar l'any 1910 al carrer de Santa Eulàlia nº 35 com una iniciativa dels i les veïnes del barri amb una finalitat social i comercial per a satisfer una compra i venda dels productes a preus assequibles. Segons l'historiador Chris Ealham, el cooperativisme era una iniciativa de treball conjunt que no només volia acabar amb els abusos del capitalisme sinó també com una partida de construcció d'un sistema igualitari, també en l'àmbit laboral.
La primera assemblea es va fer el 18 de desembre i hi participaren uns 30 socis i la junta es renovaria semestralment. El 1914 formava part de la junta Josep Frontera i el 1929 el seu fill Ramon , que com a delegat de la cooperativa formava part de la junta de la mútua "Quinta Salud la Alianza".

Els anys 20 es feren els primers convenis amb els menestrals del barri i es van establir contactes amb altres cooperatives de Barcelona.
Seria a partir d'aleshores quan la cooperativa també oferia els seus locals per a les reunions dels seus membres i va desplegar tasques i activitats culturals. Tindria una coral l'any 1923 i el 1927 es crearia un grup de teatre i organitzaven balls els dissabtes i diumenges. A més, tampoc hi faltava el cafè on els i les treballadores es reunien diàriament enmig de les característiques d'un casino.
En la Segona República amb Antoni Rubís, Prudenci Sitjà, Esteve Campreciós i Vicenç Ferrer com a presidents, es va unir a la Federació de Cooperatives de Catalunya, la Cooperativa Central de Compres i la Caixa de Crèdit Agrícola. Aquesta època va ser plena de possibilitats d'acció econòmica i social.

En esclatar la Guerra Civil la cooperativa continuà realitzant les mateixes funcions i arribà a crear noves sucursals en altres llocs de l'Hospitalet. Però el desembre del 1936 es van aturar les activitats. Es necessitava afavorir les causes revolucionàries en contra el feixisme. Els militants de la CNT van haver d'agafar les queviures ja que en temps de guerra la col·lectivització dels recursos implicava la desaparició d'organitzacions econòmiques que no afavorien totes les classes populars. Fins i tot l'agreujament de les queviures portaria rivalitats polítiques entre partits i sindicats com el PSUC, ERC i la CNT. Aquestes tres organitzacions formaven part d'un mateix front i volien arribar en el mateix lloc però segurament de maneres molt diferents.

Malgrat tot, el cooperativisme ha estat una manera de treballar que s'ha manifestat fort en la història hospitalenca sobretot del segle XX.

Extret: Camós Cabaceran, Joan; "L'Hospitalet. La història de tots nosaltres (1930-1936)."

dilluns, 8 de març del 2010

Nevada a Bellvitge del 2000

A continuació he volgut publicar unes fotos la nevada de l'any 2000 a Bellvitge. Segur que acabarà d'acompanyar prou bé un dia com aquest de neu, aigua i fred. Aquesta va ser una de les nevades més fortes i emocionants de la dècada anterior, ja a les acaballes del segle XX.











































dimecres, 3 de març del 2010

L'Hospitalet rural

El municipi de l'Hospitalet ha estat un nucli rural des dels seus inicis fins al segle XIX amb l'arribada de Napoleó i la industrialització al segle XX, que acabaria degradant la societat agrària. I la gent ha tingut un estil de vida totalment diferent que la actual.
Possiblement els primers pagesos eren successors d'uns suposats emmigrants provençans del segle V que fundaren l'església de Provençana (que indica el seu origen) i eren propers a la gleva. Les seves terres eren de l'Església i de propietaris particulars de Barcelona.
L'arribada del feudalisme als segles XI i XII encara els va restringir les llibertats personals però l'establiment de l'emfiteusi els milloraria la producció i tindrien una semi-propietat. Però aquesta seria insegura perquè eren desposseïts si no complien les obligacions senyorials.
Als segles XIII i XIV augmentarien els emfiteusis però els senyors reduïrien els drets agraris, alhora s'afluixarien els llaços de dependència. I la majoria de pagesos eren mig senyors feudals tant per compra d'alous o emfiteusi per pagaments de censos respectius. Es farien noves roturacions a la Marina per acollir nous braços com a emfiteutes. Però les propietats eren insegures i canviaven constantment de mans. I s'establiren permisos per detreure els cereals a canvi de ferratges. Fins aleshores els cereals havien estat l'aliment bàsic de la població mentre que a la part de muntanya s'hi conreava vinya.
A partir dels segles XIV i XV els pagesos podien posseïr esclaus per a les feines agrícoles i el lloguer o arrendament de terres seria més freqüent. Així aparegueren dos estaments de pagesos: els comparets que no tenien cap mas i els masovers i comparets que treballaven per al mas del propietari. Però el lloguer d'un mas al segle XV era una solució circumstancial quan moria un pagès emfiteuta i els fills eren menors d'edat.
Un nou impuls de conreu baixmedieval encara deportaria més mà d'obra camperola i assalariada: la majoria eren jornalers vinguts de fora i després d'una guerra contra Joan II serien els primers mossos i pastors gascons i bearnesos. També s'inclourien menestrals que al nucli de l'Hospital de Torre Blanca estarien al servei de la societat agrària. Aquests nous estaments seguirien fins al segle XIX. Les epidèmies com la pesta i les males collites portarien caresties i malnutrició a la població.
Les migracions d'occitans i francesos als segles XVI i XVII i les inversions dels estaments alts de Barcelona amb finques rurals a l'Hospitalet eren exògenes que van causar les lluites contra la societat agrícola originària i contra el preu del blat imposat des de Barcelona.
Els canvis demogràfics en el segle XVIII encara farien augmentar la mà d'obra rural que faria aparèixer un proletariat rural sotmès a feines estacionals. Malgrat tot el preu del blat actuaria fins al segle XIX quan es començà a importar blat. Aleshores era un context de transformacions agràries i l'aparició del primer proletariat seria un pas previ anterior a la industrialització, que s'estendria als segles XIX i XX. Aleshores els habitants de l'Hospitalet en patirien les primeres conseqüències amb el pas del tren però es començà la industrialització a partir del segle XX.

Extret: Codina, Jaume; Els pagesos de Provençana (984-1807). Volum II

dissabte, 20 de febrer del 2010

El Quico

Molts hem sentit parlar i ens han explicat coses sobre els maquis. El mot de maqui vé del francès que vol dir bosc dens o atapeït. Eren grups de la resistència francesa que en la Segona Guerra Mundial realitzarien guerrilles des de muntanyes, llocs poc poblats o boscos per fer front a l'ocupació alemanya. Però sobretot van tenir més protagonisme a l'estat espanyol on actuarien després de la Guerra Civil. Militants republicans, comunistes i llibertaris organitzarien guerrilles armades a punts perifèrics com els Pirineus, Aragó, Catalunya, País Valencià o Andalusia per acabar amb el règim totalitari.
Com molts sabem molts d'ells eren catalans i un concretament era de l'Hospitalet: Francesc Sabaté i Llopart, conegut com Quico. Era militant anarquista i vinculat als sectors d'acció del moviment llibertari, i participaria activament en la Guerra Civil en el front d'Aragó com a cap d'armes i s'exilià a Catalunya Nord. Fou internat en un camp de concentració de Vernet.
El 1945 seria el guerriller més audaç de la CNT-FAI per coneixer els terrenys, les maneres de fugir i refugiar-se en moments complicats. Va tornar a Catalunya per guiar i protegir una delegació cenetista per emprendre la primera lluita antifranquista i contactar amb els grups llibertaris de l'Hospitalet. I van realitzar els primers atracaments i reconstruïrien punts de suport tant a la ciutat com el camp per distribuïr dipòsits d'armes. En una acció deixarien el missatge: "No som atracadors, som resistents llibertaris. Això que ens emportem servirà per a donar de menjar als fills dels antifeixistes que heu afusellat, que es troben abandonats i pateixen fam". A través dels atracaments obtindrien recursos com alguna màquina d'escriure però també molts companys maquis serien detinguts i morts per la policia, i fins i tot les generacions d'odis entre els mateixos maquis.
Els seus germans van desaparèixer; el petit, Manel, el 1949 creuant la frontera amb el grup de Ramon Vila mentre que un altre, Josep, va ser assassinat a Barcelona per la policia. Seria detingut diferents vegades i estaria empresonat a Perpinyà i després a Dijon. Torna definitivament a Barcelona el 1955 amb bon armament i aprofitaria el seu morter llançador d'armes en l'arribada del Franco a Catalunya. Tornaria a França després d'afusellar un policia al seu darrera on després d'un tornar i venir de Barcelona. Seria detingut i condemnat el 1957 a vuit mesos de presó i cinc de confinament i seria alliberat el 1958.
Aleshores refusaria consells de marxar cap Amèrica i les ajudes comunistes de Ioguslàvia i Algèria degut a la seva experiència en la Guerra Civil que el portaria a una situació crítica.
Entra per últim cop al territori català un any més tard amb 4 companys (Antoni Miracle, Roger Torres, Francesc Concesa i Martí Ruiz Montoya) que serien detectats i envoltats al mas Clarà, per delació d'un veí. S'hi van instal·lar per demanar menjar per recuperar forces en que la dona no els va delatar i comprar-los queviures, mentre que els comerciants aixecarien les sospites a l'alcalde i la Guàrdia Civil que envoltarien la masia. Va començar un tiroteig que va ferir dos dels militants que en Quico salvaria fent d'infermer. En aconseguir morir un cap de la guàrdia aconseguiren marxar i agafar el tren a Fornells de la Selva cap a Girona, però davant dels problemes anirien cap a Barcelona. En Quico acabaria tombat al sostre però més tard estaria amb els companys al costat dels maquinistes què els reclamaria els entrepans i no aturessin el tren fins a Barcelona. Amb un canvi de locomotora a Massanet, avisant als nous conductors de què ell era de la resistència i baixant a Sant Celoni abans d'aturar-se el tren, en Quico ja va reclamar un metge perquè se'l mirés. Davant dels crits d'ell, va aparèixer la Guàrdia Civil cridada pels maquinistes, que el van disparar en el carrer de Santa Tecla, i el tornarien a disparar estant mort perquè no se li reconegués la cara.
http://www.l-h.cat/detallActe.aspx?1fHOiesY8qLib%2fW%2fxcy3OqZ3%2bGP8B3mS5IO5sOqZMZKg%3d

Finalment us passo el romanç del Quico Sabater interpretat per en Jaume Arnella, ja que he començat passant una cosa més propera.




I finalment us deixo un reportatge sobre en Quico malgrat ser en castellà.

Quan tingui temps, intentaré buscar altres textos o referències sobre en Quico Sabaté.